La mosca sense ales de l’Antàrtida -‘Belgica antarctica’-és l’animal terrestre més gran que viu al continent glaçat, amb una mida que va entre els 2 i els 6mm de longitud, i també l’únic insecte veritable que l’habita. Durant la seva època de posta, a l’estiu antàrtic, els seus ous han de resistir una sèrie imprevisible de dies força freds i d’altres que són extremadament freds. A la darrera conferència de la Societat per a la Biologia Integrativa i Comparativa que va tenir lloc a Tampa (Florida, Estats Units), un equip de la Universitat de Cincinnati va revelar que havia descobert un dels secrets de la seva supervivència: un gel anticongelant que protegeix els seus ous.
Les larves de Belgica antarctica són com petits cucs de color de pruna, mentre que un cop es fan adultes, són negres i més semblants a formigues que no pas a mosques. En algun punt de la seva evolució, aquestes petites mosques van perdre les ales, probablement en una adaptació que les va ajudar a que els vents antàrtics no se les enduessin fins a indrets encara més inhòspits. La seva vida, a més, no demana gaire moviment: s’alimenten d’algues i mai no ponen els ous gaire lluny d’on van néixer. Aquest tipus de mosca és un dels animals que els científics anomenen “extremòfils”, és a dir, que poden sobreviure en condicions molt dures. Durant la seva època de reproducció, a l’estiu antàrtic, formen grans eixams, i les femelles ponene els ous uns 40 dies després. Durant el dos anys següents, la larva viurà sota el gel, desenvolupant-se fins que, un cop convertida en adulta, només viurà una setmana, amb sort, fins uns dies després d’aparellar-se.
Tot i que les larves viuen protegides amagades entre el sòl i la molsa que hi ha sota el gen antàrtic, fins ara la supervivència dels ous eren un misteri, ja que la temperatura estival del continent glaçat pot passar, en poques hores, de lleugerament per sobre de 0 (3-6ºC) fins a diverses dotzenes de graus sota zero. Els investigadors de Cincinnati han descobert, finalment, com ho fan: quan ponen els ous, les femelles excreten una mena de gelatina blanca amb què embolcallen els ous i que actua com una barrera que els protegeix els canvis de temperatura. El gel, a més, també contribueix a que puguin resistir una altra característica de l’Antàrtida: la sequedat, mantenint la humitat i permetent que aquests animals es puguin desenvolupar en un dels entorns més hostils de la Terra.
