La història sovint ens sorprèn amb el descobriment de trets o esdeveniments curiosos relacionats amb persones, cultes o fins i tot civilitzacions antigues senceres. Un article publicat fa poc a ‘Latin American Antiquity’ n’és un bon exemple: la història dels reis maies que van passar dècades, qui sap si fins a un segle i mig, esperant tenir súbdits i ser monarques de debò. Segons sembla, van fundar la seva capital amb unes quantes dotzenes de treballadors i van passar molt de temps preparant-se per tenir persones a qui governar.
Els reis-déus de Tamarindito
El jaciment de Tamarindito, a l’actual Guatemala, conté restes de la capital d’un estat maia que s’autodefinia com els “senyors divins” de la dinastia de la “Sanefa Foliada”. Va ser fundada l’any 400 aproximadament però, segons els darrers descobriments, va trigar generacions a tenir un número respectable de súbdits.
Al principi, la ciutat només tenia una cort pels reis i un parell de zones residencials per a la resta de ciutadans. No va ser fins al cap de 150 anys que van tenir prou població com per expandir el seu poder i fundar altres ciutats i poblacions, en una etapa d’esplendor que va durar aproximadament entre els anys 550 i 800. Un segle i mig en què devien anar captant súbdits, qui sap si convencent-los del seu poder diví o de que viurien millor sota la seva protecció.
Analitzant l’evolució de la ciutat
Això, és clar, no és visible a l’art pictòric ni als textos del jaciment, que mostren reis amb un poder absolut. I no obstant això, el fet que a Tamarindito no hi hagués restes de cap assentament anterior permetia saber que els maies havien construït el seu poder del no-res. Gràcies a anys d’estudi, sembla que s’ha pogut treure l’entrellat a com ho van fer.
El primer va ser alçar una piràmide, un palau reial i una gran plaça al capdamunt d’un turó de 70 metres d’alçada. Un projecte relativament petit que, segons els investigadors, un equip de 20 o 30 treballadors podria haver dut a terme en 25 anys. Aquell centre, a més, era tota una declaració d’intencions: malgrat tenir unes quantes dotzenes d’habitants, a la plaça hi cabien més de 1.600 persones, tota una declaració d’intencions sobre quins eren els seus objectius.
I no obstant això, les restes de ceràmica de 43 grups d’habitatges de Tamarindito apunten que la majoria de la població va arribar entre els anys 600 i 800, una etapa d’esplendor força més tardana que la fundació de la ciutat. De fet, fins i tot al seu punt àlgid, mai no hi van viure més d’uns quants milers de persones.
Molt per descobrir
Tenint en compte alguns descobriments recents, però, com una gran xarxa de ciutats maies ocultades per la selva a Guatemala mateix o també a Mèxic, els investigadors volen estudiar els voltants de Tamarindito amb la tecnologia Lidar per veure si la ciutat es trobava solar o també formava part d’una xarxa interconnectada.
