Un nou estudi publicat a la revista ‘Evolutionary Biology’ refuta la teoria, presentada el mes de març passat, que afirma que els tiranosaures rex no eren una sola espècie sinó tres de diferents. Segons les investigacions dutes a terme les un altre equip de científics, les variacions en els fòssils d’aquests animals només representen el fet que els T. Rex, com qualsevol altre animal, tenien una certa variabilitat en la forma i la mida.
Així, basant-se en el registre fòssil que hi ha fins ara, el tiranosaure rex continuaria sent el depredador que ocupava el cim de la cadena alimentària del final del període Cretaci, a les acaballes de l’edat dels dinosaures. De fet, els investigadors afirmen que les variacions són menors i que no es poden fer servir per separar aquesta espècie en més d’una.
Comparant el dinosaures amb els seus descendents
Els científics van fer servir els mateixos exemplars de T. Rex que es van emprar en l’estudi anterior, que va analitzar els ossos i les dents de 37 animals diferents, i els van comparar amb les dades disponibles de 112 espècies d’ocells, els únics descendents vivents dels teròpodes, la família de dinosaures a què pertanyen els tiranosaures.
Així, els investigadors conclouen que l’estudi presentat al març feia servir massa poques mostres, mesures que no es poden comparar i tècniques estadístiques impròpies. Partint dels resultats de l’estudi dels ocells, els tiranosaures, de fet, tenien menys variabilitat dins la mateixa espècie que no pas ells. Per bé que no descarten la possibilitat que hi hagués més d’una espècie de tiranosaure, doncs, afirmen que amb les mostres actuals tampoc no es pot afirmar que sigui així, com proposava l’estudi anterior.
Una tasca molt complicada
Diferenciar espècies és una tasca molt complicada, fins i tot en animals vius. En moltes espècies ben conegudes hi ha discussions entre científics per determinar si és una de sola o en són diverses, una complicació que es multiplica quan del que estem parlant són d’animals que fa milions d’anys que no existeixen i de què només queden algunes restes fossilitzades i fragmentades.
Així doncs, caldria descartar altres possibles fonts de variació, com els canvis en el creixement, la zona, el sexe o la individualitat, abans d’acceptar partir una espècie en més d’una per raó de la diferència entre exemplars.
