Considerar que un gos tindrà una personalitat d’un o un altre tipus segons la raça, o fins i tot atribuir directament a la raça una personalitat o un comportament concrets, és un dels errors més grossos que es cometen en el món d’aquests animals de companyia. Segons un estudi, publicat fa ben poc a la revista ‘Science’, la raça és més aviat poc útil a l’hora de predir el comportament d’un gos, ja que només explica un 9% de la variabilitat en el caràcter.
Un treball exhaustiu
Els investigadors van recollir respostes de més de 18.000 propietaris de gossos a través d’un programa de ciència ciutadana i també van analitzar mostres de saliva de més de 2.000 d’ells. Combinant la genètica i les dades, es va observar que 11 regions del genoma dels gossos s’associen significativament al comportament, de si borda molt o poc a com de tranquil està quan hi ha altres persones. Cap d’aquestes regions, però, és específica d’una raça i, per tant, les “característiques” de les races pel que fa al comportament són, en realitat, anteriors a la seva existència.
Les races són un fenomen molt recent
Els gossos van aparèixer fa uns 10.000 anys, i les races creades intencionadament fa només 2.000. Durant els segles anteriors al XIX, els gossos es triaven per la seva capacitat per a la caça o per guardar ramats, entre d’altres, i no va ser fins fa uns 150 anys que els criteris estètics van començar a prendre importància i van aparèixer les races. Així doncs, que en tan poc temps cada “tipus” de gos tingués una personalitat específica semblava difícil de creure.
Tendències però no determinismes
El comportament és fruit d’un número enorme de factors molt diferents, amb dotzenes o centenars de canvis en gens diferents i, a més, la influència importantíssima de l’entorn. Poder dir que els gossos de X raça tenen Y personalitat, doncs, és impossible. Tot i això, s’ha pogut veure que alguns trets, que existien abans que les races, són més fàcilment heretables. Entre ells hi ha les habilitats motores, com recuperar, assenyalar i bordar. Quan aquests trets eren útils, podrien haver estat seleccionats, però això ja passava molt abans del segle XIX.
D’altra banda, hi ha algunes “tendències” de les races que tenen origen genètic, com ara les que fan que els border collies siguin fàcils d’ensinistrar i controlar. En canvi, per exemple, no hi ha res als gens que faci pensar que un labrador se sent més còmode estant amb persones que cap altre tipus de gos. La raça pot predisposar lleugerament alguns gossos a algunes conductes determinades però, en cap cas, és un factor tan decisiu com s’acostuma a pensar.
Una dada que ens hauria de fer canviar
Això és igual de cert, a més, pel que fa a l’agressivitat, un estereotip molt estès. Tot i que hi ha races considerades “perilloses”, els investigadors no van trobar ni una sola prova que la genètica influenciï la facilitat amb què un gos sigui més o menys fàcil de provocar. Així doncs, l’estudi permetria concloure que la legislació basada en races no només parteix de prejudicis sinó que és essencialment inútil, ja que la “perillositat” s’hauria d’avaluar de manera individual.
De fet, considerar cada gos com un ésser únic pot millorar la relació de les persones amb els gossos i també la manera com seleccionen les seves mascotes, ja que sovint hi ha molts propietaris que donen per fet que, si trien un gos de la mateixa raça al que tenien fins aleshores, s’hi assemblarà. Una decisió, segons la ciència, absolutament absurda.
