La cultura gal·lesa, com tantes altres, té relats tradicionals que remeten a terres desaparegudes sota les aigües del mar. Si bé alguns exemples seran sempre un misteri, no és pas aquest cas ja que, en un article publicat a la revista ‘Atlantic Geoscience’, un equip d’investigadors de les universitats de Swansea i Oxford, a Anglaterra, afirmen que van existir, traient-les del mite i convertint-les en un element real del passat de l’illa de Gran Bretanya.
Un antic mapa va marcar el camí
Basant-se en dades geològiques i en un mapa medieval, els científics proposen una explicació a com dues illes van aparèixer i, al cap de segles, van tornar a desaparèixer sota el mar. L’origen de la investigació és el conegut com a mapa Gough, el més antic que es conserva de la Gran Bretanya. Datat aproximadament al segle XIII i conservat a una de les biblioteques d’Oxford, mostra dues illes a la badia de Cardigan, a l’oest de Gal·les, que ja no existeixen.
Descobrint les ‘illes perdudes’
Després de repassar fonts històriques i proves geològiques provinents tant de la costa com del fons marí, els investigadors han proposat un model de com pot haver evolucionat la regió durant els darrers 10.000 anys i que podria donar una explicació plausible a l’existència d’aquestes ‘illes perdudes’ a la tradició gal·lesa. Segons ells, podrien haver estat restes d’un paisatge de poca alçada a sota d’uns dipòsits glacials. Des del final de l’Edat de Gel, l’erosió podria haver anar eliminant el sòl, primer convertint-lo en illes i després, al segle XVI, fent-lo desaparèixer definitivament.
L’anàlisi dels dipòsits de sediments del fons del mar, de fet, mostren acumulacions de còdols justament al lloc que indica el mapa Gough, donant-li veracitat. A més, els documents del cartògraf grecoegipci Claudi Ptolemeu, de 2.000 anys d’antiguitat, també apunten que la costa occidental de Gal·les havia estat 13 quilòmetres més terra endins del que és ara.
