Un nou experiment ha sembrat dubtes sobre si l’oxitocina té realment el paper que li hem atribuït com a ‘hormona de l’amor’. Aquest assaig, que ha estat publicat a la revista ‘Neuron’, ha consistit en l’eliminació genètica d’aquesta hormona en uns rosegadors i ha revelat que no impedeix la formació de vincles socials i que, per tant, l’oxitocina pot ser important però no és imprescindible per a formar parelles.
Uns talpets monògams
Per a aquest treball els investigadors van fer servir una espècie de talpons nord-americans anomenats ‘Microtus ochrogaster’, que són coneguts per formar parelles monògames que duren tota la seva vida. És per això que, com a exemple de comportament social complex, han estat una de les espècies preferides per estudiar aquest aspecte de les relacions entre els animals. La recerca, fins ara, apuntava que hi havia diverses hormones implicades en aquest aparellament definitiu, la més important de les quals es pensava que era l’oxitocina, que té un paper molt important també en els humans.
Eliminant els receptors de l’oxitocina
Què passa, doncs, si no hi ha oxitocina? El receptor d’aquesta hormona, la proteïna que la detecta i hi reacciona, és l’eina perfecta per comprovar-ho. Fent servir la tecnologia d’edició genètica CRISPR, els investigadors van desactivar el gen que el controla perquè naixessin talpons sense receptors funcionals i, després, van mirar com evolucionaven, esperant veure com no s’emparellaven mai. Sorprenentment, però, va resultar que ho feien igualment. Un fet que va deixar bocabadats els científics.
Diverses explicacions possibles
A diferència dels experiments fets anteriorment, en què es feien servir fàrmacs per blocar l’oxitocina, aquests talpons no n’havien tingut mai. El fet que en el segon cas els talpons no s’aparellessin podria voler dir que la creació d’aquest vincle és controlada per un circuit cerebral que es torna dependent de l’oxitocina a base d’exposició i que, si no n’hi ha hagut mai, pot funcionar perfectament. També és possible, però, que els medicaments tinguessin efectes secundaris que també afectessin la formació de vincles.
En el primer cas, els investigadors proposen una explicació senzilla al fet que el circuit pugui funcionar amb o sense oxitocina. En un cas com aquest, en què l’aparellament i ‘l’amor’ és tan important per a la supervivència de l’espècie, tot el sistema no pot dependre només d’un element que, si falla, ho anul·la tot. Ara, els investigadors volen fer proves amb altres hormones, com la vasopressina, per veure si aconsegueixen esbrinar millor com funciona el circuit cerebral que ha preparat aquests petits rosegadors per a la monogàmia.
