Un equip d’investigadors nord-americans ha anunciat a la revista ‘Current Biology’ que ha descobert la raó de l’existència d’un gran cementiri d’ictiosaures: el Parc Estatal Berlin-Ichtyosaur, a Nevada, que conté els fòssils de més d’un centenar d’aquests rèptils marins gegantins, que van viure fa aproximadament 230 milions d’anys. De fet, el jaciment és la mostra més rica que s’ha trobat mai de restes del conegut com a Shonisaurus popularis, un dels animals més grossos de la família.
Un comportament semblant al de les balenes
Segons afirmen els científics, aquests rèptils enormes, relativament semblants als dofins, es migraven sempre als mateixos indrets per reproduïr-se, en un comportament semblant al de moltes balenes modernes. Pel que creuen, els animals devien desplaçar-se a aigües que consideraven segures, protegides i càlides.
Així doncs, l’evolució devia dur moltes espècies de mamífers marins a la mateixa ‘conclusió’ a què, més de 200 milions d’anys abans, ja havien arribat els ictiosaures. Aquest fet permet connectar el comportament d’aquests ‘monstres’ marins amb el d’uns animals molt més propers com són els cetacis. Tot i que aquesta idea ja havia estat plantejada alguns cops com a teoria, no ha estat fins ara que s’han pogut aportar dades que li donin validesa.
Un misteri que ha durat molt de temps
El gran cementiri d’ictiosaures de Nevada, de fet, ha intrigat els paleontòlegs durant molt de temps. D’una banda, pel fet que tants animals s’ajuntessin en un indret que, fa 230 milions d’anys, era part d’un mar tropical. De l’altra, perquè la immensa majoria d’animals eren adults de S. popularis, d’uns 14 metres de llargada. I a més, és clar hi ha la pregunta de què els va matar. Una teoria era que els rèptils es van trobar en aquella zona per alguna raó desconeguda i que, aleshores, alguna cosa els va matar a tots.
Les restes d’ictiosaures morts estan dividits en grups d’especimens per tot el parc. En un d’ells, els fòssils no van ser excavat sinó que se’ls va deixar mig encastats a la pedra com a atracció turística, una imatge estàtica del moment de la seva mort que ha permès que els investigadors estudiessin com estaven col·locats els uns respecte els altres, un fet que podria ajudar a conèixer més coses sobre el seu comportament.
Restes d’ictiosaures minúsculs
Fent servir tecnologies avançades, els científics van obtenir dades molt completes sobre aquest grup d’ictiosaures i van crear un model 3D de la seva distribució. A més, també van tenir en compte les formes i mides dels ossos d’altres indrets del parc i van analitzar la composició química de les roques del voltant.
Va ser aquí on van trobar la pista que pot permetre corroborar la idea de la ‘guarderia’ d’ictiosaures: tot i que la majoria dels animals eren adults, els investigadors, fent servir tomografia microcomputada, va descobrir que a l’interior dels fòssils també hi havia ossos minúsculs: els d’embrions i cries de Shonisaurus.
Així doncs, sembla clar que és més que possible que, més que morir tots de cop, aquesta zona fos un punt de cria durant molt de temps i que, amb els anys, s’hi anessin acumulant les restes de tots els animals que, per causes diverses, van morir allà.
