El ‘swing’ és una característica de la música jazz molt difícil de descriure però que distingeix la bona de la que no ho és. Ara, finalment, un estudi a fons de més de 450 peces d’aquest estil musical ha permès a un equip d’investigadors de l’Institut Max Planck de Dinàmiques i Autoorganització i la Universitat de Göttingen (Alemanya) esbrinar què les fa tan especials i què és exactament el ‘swing’, tal com expliquen en un article a la revista ‘Communications Physics’.
Una manera involuntària de tocar
Gràcies al seu treball, els científics han aconseguit demostrar que un element clau del ‘swing’ són unes desviacions sistemàtiques en el ‘tempo’, tan petites que ni tan sols els músics professionals de jazz les poden percebre encara que, inconscientment, les facin servir. Aquest seria, doncs, el secret d’una manera de tocar que es considera imprescindible pel jazz, una de les seves característiques més especials però que, normalment, es considerava més una sensació que un fenomen que es pogués explicar.
Buscant el secret
Des dels anys vuitanta, de fet, els científics han afirmat que el ‘swing’ es crea amb desviacions del ‘tempo’ entre els diversos instruments, i no obstant això altres investigadors han emfatitzat la necessitat de precisió rítmica. Per posar-hi remei, els responsables d’aquest estudi van dissenyar un experiment en què van manipular el ‘tempo’ de gravacions de peces de piano, i les van fer escoltar a músics professionals i semiprofessionals de jazz perquè en puntuessin el ‘swing’.
D’entrada, els resultats van indicar que les desviacions rítmiques involuntàries no contribueixen al ‘swing’ sinó que, més aviat, poden eliminar-lo. Després, els investigadors es van fixar en la influència de desviacions sistemàtiques del ritme entre els solistes i la secció rítmica i en com això podia crear el ‘swing’. Així, per exemple, endarrerir uniformement els ‘downbeats’ i ‘offbeats’ dels solistes tampoc no augmentava el swing… però en canvi, endarrerir només els ‘downbeats’ dels solistes uns 30 mil·lisegons, mentre els ‘offbeats’ continuaven sincronitzats amb la secció rítmica, l’incrementava considerablement.
Descobert al cap d’un segle
Quan van preguntar explícitament als músics de jazz, van afirmar que notaven una fricció plaent entre el solista i la secció rítmica, però no podien explicar exactament què era. Així doncs, la sorpresa és que sembla que no són conscients del que fan quan toquen. Per comprovar que ho fan, però, es van analitzar centenars de solos de músics de jazz coneguts, observant que aquest endarreriment en el ‘downbeat’ és present a gairebé tots els casos. Podria ser que, després de tant de temps, s’hagués descobert què és el ‘swing’.
