Les restes d’uns rèptils marins enormes, que són entre els animals més grossos que han existit mai al nostre planeta, van ser descoberts a l’indret més inesperat: els Alps Suïssos, a més de, 2.800 metres d’alçada. La troballa, anunciada a través d’un article a la revista ‘Journal of Vertebrate Paleontology’, confirma la teoria: aquests animals, els ictiosaures, podien arribar a ser gairebé tan grossos com les balenes blaves, els animals de mida més gran que se sap que han existit.
Uns rèptils gegantins
Els ictiosaures van aparèixer fa uns 250 milions d’anys, després de l’extinció del Permià. Tot i que eren rèptils, s’assemblaven lleugerament als dofins actuals tot i que eren molt més grans. Pel que se sabia fins ara, podien arribar als 20 metres de llargada i unes 80 tones de pes, una mida semblant a la d’un catxalot. Al cap de 50 milions d’anys, però, les espècies més grans van desaparèixer, tot i que les més petites van continuar existint fins fa 90 milions d’anys.
Una localització inusual
Pel que fa a que els fòssils fossin als Alps, els científics ofereixen una explicació: fa 200 milions d’anys, les capes de roca on han estat trobats eren el llit d’un gran llac, on els ictiosaures podrien haver arribat seguint els peixos de què s’alimentaven. Fa 95 milions d’anys, quan la placa tectònica africana va començar a pressionar l’europea, els Alps van començar a formar-se, i les plaques es van deformar i aquell dipòsit fòssil va anar a parar al cim d’una muntanya.
La dent més grossa que s’ha trobat mai
Tot i aquesta localització inusual, els fòssils d’aquests ictiosaures, restes d’una família difícil de trobar, han pogut ser localitzats. La seva anàlisi, a més, ha permès fer algunes descobertes i noves teories sobre com eren i com vivien aquests animals enormes. Pel que sembla, pertanyien a tres exemplars diferents. Un d’ells media uns 20 metres de llargada i un altre uns 15 metres. El tercer és el més sorprenent: entre els fòssils, s’hi ha trobat la dent d’ictiosaure més grossa que s’ha vist mai.
Amb uns 60 mm diàmetre d’arrel, és el triple d’ampla que la que tenia el rècord fins ara, que tenia un diàmetre de 20 mm i que pertanyia a un ictiosaure que, quan era viu, media gairebé 18 metres de llargada. Això posa a prova una de les teories més esteses pel que fa als ictiosaures: si bé els més petits tenien dents, es creia que la majoria dels gegants no en tenien i que s’alimentaven de cefalòpodes, com ara els calamars, xuclant-los. Ara, però, ens podem imaginar que els ictiosaures gegants devien fer com els catxalots i les orques d’avui: caçar-los amb les dents.
Els ictiosaures encara són uns grans desconeguts
El problema d’aquest descobriment és que, en l’estat en què es troba el fòssil, els científics no poden determinar si la dent és d’un ictiosaure molt gran amb dents gegantines o d’un ictiosaure gegant amb dents normals. Aquesta darrera opció, però, tindria poc sentit, perquè els depredadors gegants, biològicament, no tenen gaire sentit. Això explica per què les balenes blaves no tenen dents i els catxalots i les orques, molt més petits, són els caçadors més grossos que hi ha a la Terra a dia d’avui.
La troballa també és rellevant per l’indret on s’ha fet. Fins ara, la majoria d’ictiosaures gegants havien estat trobats a Amèrica del Nord, i descobrir-ne a Suïssa amplia la possible distribució d’aquests animals. Per l’antiguitat, a més, els ictiosaures alpins podrien ser un exemple del final dels ictiosaures gegants, uns animals de què, tot i la seva mida extraordinària, se’n sap ben poca cosa.
