Els braços curtíssims dels tiranosaures, que resulten gairebé ridículs, han estat font de mems però també de preguntes de caire més seriós entre els científics, que han mirat d’explicar-ne la raó. Ara, el paleontòleg Kevin Padian, de la Universitat de Califòrnia – Berkeley, ha proposat una resposta en un article a la revista ‘Acta Palaentologia Polonica’: aquest tret físic tan curiós podria haver-los ajudat a no mossegar-se entre ells quan s’alimentaven d’una presa.
Una possible explicació
Segons Padian, aquests braços tan curts podrien haver estat una adaptació evolutiva per evitar amputacions o ferides, tant accidentals com volgudes, quan aquests enormes dinosaures s’inclinaven per mossegar el seu menjar. “Tindries una colla de cranis enormes, amb mandíbules i dents increïblement poderoses, esqueixant i empassant-se carn i os just al costat”, explica. “I si el teu company pensa que t’estàs acostant massa? Et podrien advertir tallant-te un braç”.
Així doncs, com que els braços no es feien servir a l’hora de caçar, eren més un perill que no pas un avantatge. Fins i tot en cas de mossegada accidental, i encara que no hi hagués una amputació, les ferides podrien causar hemorràgies, infeccions i, fins i tot, la mort. Una altra dada interessant és que els avantpassats dels tiranosàurids tenien braços més llargs, i que aquest tret no és només comú de la seva família sinó també d’altres depredadors enormes, fins i tot més grans que ells, com els abelosàurids o els carcarodontosàurids.
La idea de Padian, després d’un segle de teories incompletes, es basa en pensar quins beneficis podien donar aquests bracets a la supervivència de l’animal, i la idea es va presentar quan els paleontòlegs van descobrir que els tiranosaures caçaven en grup. Si realment era així, poder-se “oblidar” dels braços podria haver estat un gran avantatge, encara que perdessin el seu ús efectiu.
Exemples actuals
Aquesta teoria té algunes bases en animals d’avui. En el cas del drac de Komodo, a Indonèsia, també caça en grup, i quan maten una presa els exemplars més grans s’alimenten i després deixen les restes pels més petits. En aquests moments, hi poden haver mossegades entre ells, com també passa amb els cocodrils i, podria ser, també en els tiranosàurids.
Tot i que provar definitivament la hipòtesi pot ser impossible, es podria trobar una correlació si es busquessin marques de mossegades en els esquelets fòssils que es conserven al món. De fet, les ferides de mossegada, especialment al crani, són prou conegudes entre els tiranosaures i també en altres carnívors. Si als braços n’hi haguessin menys, voldria dir que efectivament aquesta adaptació va funcionar.
Malgrat aquesta possibilitat, però, comprovar que en tots els dinosaures amb braços més curts del que s’esperaria va passar el mateix, i per la mateixa raó, pot ser molt complicat. La teoria, però, com a mínim sembla que té tot el sentit del món i és, de moment, l’explicació més plausible per un dels trets més curiosos d’alguns dels depredadors més grans que han trepitjat mai el nostre planeta.
