Un equip d’investigadors de la Universitat de Kansas, als Estats Units, ha anunciat el descobriment de dues espècies de primats desconegudes fins ara que vivien més enllà del Cercle Polar Àrtic. En un article publicat a ‘PLOS ONE’, els científics afirmen que mai no s’havien trobat restes d’aquest tipus d’animals tan al nord però que, pel que sembla, fa 52 milions d’anys n’hi havia hagut que s’havien aventurat fins aquelles latituds.
Una branca molt antiga de l’arbre familiar
Segons les anàlisis fetes als fòssils, aquells animals pertanyien a una part de la família dels primats que es va separar fins i tot abans que els avantpassats dels lèmurs divergissin de la línia d’avantpassats comuns dels micos, els grans simis i els homínids. Les dues espècies, que vivien a l’actual illa d’Ellesmere, al nord del Canadà, formen part de la mirordre dels primatomorfs i han estat batejades com a ‘Ignacius mckennai’ i ‘Ignacius dawsonae’.
Una barreja de lèmur i esquirol
Pel que fa al seu aspecte, eren com una barreja d’un lèmur i un esquirol i eren més petits que un gat domèstic. A diferència dels primats que coneixem, a més, tenien els ulls als costats del cap, en comptes de al davant, i no tenien ungles als dits, sinó urpes. Les seves mandíbules i les seves dents, a més, eren molt diferents dels primatomorfs que vivien més al sud. Això probablement és perquè s’havien adaptat a una dieta àrtica, molt més rica en fruits secs i llavors que no pas la dels seus parents, acostumats a menjar fruita madura.
Aquestes diferències poden ser útils per entendre com evolucionen els animals per adaptar-se a diferències i a canvis en el clima, ja que es creu que els avantpassats d’aquests primatomorfs van viatjar fins més enllà del Cercle Polar provinents de les regions més al sud d’Amèrica del Nord. Finalment, en arribar a l’actual illa d’Ellesmere, que aleshores era una península, s’hi va establir i es va separar en les dues espècies que han estat descobertes.
Un Àrtic molt diferent al que coneixem
No hem d’imaginar, però, que l’Àrtic de fa 52 milions d’anys era com el d’ara, sinó que era un indret més hospitalari, una zona pantanosa, amb temperatures més altes i molta més humitat. Tot i que sí que hi havia èpoques de l’any on les temperatures baixaven de zero, duraven poc, com demostra el fet que s’han trobat restes de cocodrilians a la mateixa zona. No obstant, a més dels canvis en l’alimentació, les temperatures més fredes també van fer que, amb el temps, esdevinguessin més grossos que els seus parents del sud.
Aquesta migració, a més, pot ajudar-nos a comprendre els canvis que poden produir-se als ecosistemes que hi ha ara mateix a l’Àrtic si la Terra continua escalfant-se. És possible que animals que ara no hi poden viure l’acabin trobant habitable i que hi hagi migracions i diversificacions semblants a les que, en el seu moment, van viure els Ignacius.
