Un equip internacional d’investigadors que mirava d’esbrinar si el fong del te kombutxa podia sobreviure en condicions semblants a les de Mart ha fet un descobriment sorprenent: uns bacteris que produeixen cel·lulosa i que sí que poden prosperar en un entorn tan extrem. En un article publicat a la revista ‘Frontiers in Microbiology’, els científics expliquen com, tot i que els cultius de kombutxa van ser destruits per les condicions marcianes, aquests organismes sí que van sobreviure.
Un resultat inesperat
Els integrants del ‘Biology and Mars Experiment’ (BIOMEX) havien enviat cultius de kombutxa a l’Estació Espacial Internacional per comprovar la seva resistència. Després d’un any i mig simulant condicions marcianes, les mostres es van reactivar i cultivar durant dos anys i mig més. Després de seqüenciar i analitzar els genomes dels cultius reactivats, els investigadors van veure que l’entorn marcià simulat havia destruit l’ecologia microbial dels cultius de kombutxa però que un bacteri productor de cel·lulosa, del gènere Komagataeibacter, havia aconseguit sobreviure.
La cel·lulosa, un element essencial
Els resultats de les anàlisis apunten que la cel·lulosa que produeixen aquests organismes és, probablement, la raó per la qual van poder continuar vivint en unes condicions tan dures, en la primera prova que la cel·lulosa bacterial podria ser un biomarcador de vida extraterrestre i que les membranes o films de cel·lulosa podrien ser un bon biomaterial per protegir la vida i produir aliments en futurs assentaments en altres planetes.
A més d’això, una altra derivada interessant d’aquests resultats és que es podrien desenvolupar noves maneres d’administrar medicaments a l’espai. A més, aquests experiments també van permetre investigar els canvis en la resistència als antibiòtics, ja que els investigadors van provar que el número total de gens de resistència als antibiòtics i als metalls havia augmentat en els cultius exposats a les condicions marcianes. Això vol dir que, en el futur, les dificultats associades a aquest tipus de resistències a l’espai podrien ser molt més importants que no ens pensàvem.
