L’asteroide enorme que va caure a l’actual golf de Mèxic fa 66 milions d’anys i que va causar l’extinció dels dinosaures i del 75% d’animals i plantes de la Terra també va provocar un tsunami de proporcions planetàries. Segons un article publicat a la revista ‘American Geophysical Union Advances’, l’onada gegant va fer la volta el món en 48 hores i tenia una energia aproximadament 30.000 cops superior a la del tsunami que fa afectar l’oceà Índic el dia de Sant Esteve de 2004 i va causar la mort de més de 200.000 persones.
L’asteroide, que feia entre 10 i 14 quilòmetres d’amplada, va crear un cràter de més de 100 quilòmetres de diàmetre al costat de la península del Yucatán. Això va tenir efectes catastròfics per a tot el planeta: canvis de temperatura, grans emissions de vapor d’aigua, sutge i pols, incendis forestals causats per la caiguda de fragments de roca ígnia que havien sortit disparats amb l’impacte… i una onada gegant que va fer la volta al món.
Onades de més d’1,5 quilòmetres d’alçada
Els investigadors han volgut posar, per primera vegada, xifres exactes a la potència del tsunami, i és per això que han estudiat nuclis de sediments extrets de 120 llocs diferents del món. Gràcies a ells s’ha pogut veure que el tsunami devia crear onades de més d’un quilòmetre i mig d’alçada i que van remoure el llit marí a milers de quilòmetres de distància de l’impacte, eliminant el registre de sediments de tot el que havia passat abans i també, és clar, durant el tsunami.
La simulació del cataclisme
Amb un ordinador molt potent, els científics van simular els primers 10 minuts després de l’impacte de l’asteroide, la formació del cràter i l’inici del tsunami. Segons els resultats, només 3 minuts més tard s’havia creat una onada de més de 4,5 quilòmetres d’alçada, i que la caiguda de materials que havien sortit disparats cap a l’atmosfera va crear encara més onades en totes direccions. Al cap de 10 minuts, una onada circular d’1,5 quilòmetres d’alçada va començar a avançar en totes direccions.
Una hora després, el tsunami havia travessat el golf de Mèxic i havia arribat a l’Atlàntic Nord. Al cap de quatre hores, havia passat l’estret que aleshores hi havia a Amèrica Central i havia entrat a l’oceà Pacífic. Un dia després, les onades havien arribat a l’Índic per totes dues bandes, des de l’Atlàntic i des del Pacífic, i 48 hores després de l’impacte les onades havien arribat a la majoria de costes del planeta. Les simulacions, a més, també apunten que el corrent submarí va ser més fort a l’Atlàntic Nord, a l’estret d’Amèrica Central i a l’Atlàntic Sud, amb velocitats superiors als 650 metres per hora, suficient per barrejar l’acumulació de sediments el fons del mar. A l’Índic, el Pacífic Nord, l’Atlàntic Sud i el Mediterrani, en canvi, la potència no va ser tanta.
Tot i que els investigadors no han calculat fins on van arribar les inundacions a terra ferma per les onades, el model permet veure com algunes regions de l’Atàntic Nord i de la costa del Pacífic d’Amèrica del Sud van rebre onades de més de 20 metres d’alçada. Les inundacions causades pel tsunami i com de terra endins van arribar, però, seran l’objecte d’un estudi posterior.
