Els planetes rocosos més joves és més probable que tinguin les condicions adients per tenir climes temperats i semblants als de la Terra. Aquesta és la conclusió a què ha arribat un equip d’investigadors que, en un article a la revista ‘Astrophysical Journal Letters’, vol ajudar els seus companys en la cerca de planetes semblants al nostre i que, fins i tot, puguin ser habitables.
Una cerca massa oberta
Tradicionalment, aquest tipus de recerca s’ha centrat en les zones habitables de les estrelles, és a dir, les que permetrien als planetes tenir una temperatura adient per a l’existència d’aigua líquida. Tot i això, fins i tot dins d’aquesta zona els planetes poden tenir climes que fan la vida molt difícil si no directament impossible.
La importància del cicle del carboni
Per tenir un clima temperat, a més de ser a la distància correcta de l’estrella que orbita, un planeta també ha de tenir prou calor per alimentar el cicle del carboni a escala planetària, i una font molt important d’aquesta calor és la desintegració d’isòtops radioactius com l’urani, el tori i el potassi. Gràcies a aquesta energia, es poden alimentar els corrents de convecció del mantell, el moviment de la regió que separa l’escorça del nucli del planeta.
Amb aquesta activitat geològica i volcànica, es poden produir emissions de CO2 a l’atmosfera, que permeten que el planeta es mantingui calent. Sense això, afirmen els científics, és molt difícil que un planeta pugui tenir un clima amable pel desenvolupament de la vida. Aquests elements radioactius, però, emeten calor quan es desintegren i, per tant, s’acaben esgotant. Així, per molt que en tinguin –i la distribució no és igual a tots els planetes– els mons més joves tenen més probabilitats de tenir-ne prous com per alimentar aquest cicle.
Limitiacions tecnològiques i esperances de futur
A dia d’avui, la tecnologia de què disposem ens permet conèixer la composició de l’atmosfera dels planetes però no la de la seva superfície i, encara menys, la del seu interior. No obstant això, un espectroscopi permet mesurar l’abundància de cada element de la taula periòdica en una estrella i, a partir d’aquí, inferir aproximadament de quins materials estan fets els planetes que l’orbiten.
Fent servir aquestes estimacions, els investigadors van calcular durant quant de temps els planetes poden tenir prou activitat volcànica com per mantenir un clima temperat abans de quedar-se sense combustible. En les pitjors condicions, afirmen, el temps és de només 2.000 milions d’anys per un planeta de la massa de la Terra, i de fins a 5.000 o 6.000 milions d’anys en planetes més grans i en millors circumstàncies.
D’entre tots els planetes descoberts fins ara, doncs, només n’hi ha uns quants que compleixin aquestes condicions i que, a dia d’avui, puguin tenir un cicle del carboni actiu. Gràcies a les noves tecnologies i aparells, com el Telescopi Espacial James Webb, es podrà estudiar millor alguns planetes concrets i, fins i tot, mesurar la variació tridimensional de l’atmosfera d’alguns planetes Gràcies a això, es podria calcular millor si un planeta rocós que es troba a la zona habitable de la seva estrella té l’edat adient per, potser, assemblar-se a la Terra.
