Tot i que sovint pensem que la tecnologia apropa les persones i millora el nostre accés a productes i serveis. El cert, però, és que hi ha força indicis que ens està alienant a tots i no només, com acostumem a donar per fet, a les persones més grans. Això expliquen les professores Carolyn Wilson-Nash i Julie Tinson, de la Universitat de Stirling, a Escòcia, en un article publicat a ‘The Conversation’.
El cert és que l’edat és un factor important en l’exclusió digital, amb una proporció d’usuaris d’internet que decreix a mesura que augmenten els anys, però els més grans no són els únics que són expulsats de les tecnologies a mesura que avancen, ja que hi ha molts més grups poblacionals que en són o se’n senten “proscrits” i, de retruc, també es queden més aïllats de la resta de la societat. És el cas de les persones amb diversitat funcional, per exemple.
L”obligació’ de tenir un smartphone
Tot i que les empreses i els governs esperen que acceptem la tecnologia de manera diària i sense cap problema, acariciant, fins i tot, la possibilitat de fer desaparèixer el diner físic, eliminant els llocs de treball dels caixers i els venedors de moltíssimes botigues i fent servir codis QR a les botigues -amb tots els problemes que això pot suposar–, moltes d’aquestes coses farien obligatori tenir un telèfon intel·ligent, fent que aquestes tecnologies deixessin de ser una opció “social” i es convertissin en una adquisició forçosa. Fins i tot part dels serveis de salut, inclosos els públics, s’inclinen cada vegada més per la seva vessant online, fent que moltes persones trobin difícil fer una cosa tan necessària –un dret, de fet– com demanar hora al metge.
El fet que no es pot oblidar, però, tal com recorden les dues autores de l’article, és que ni tothom vol ni tothom pot tenir connexió a internet i/o un aparell intel·ligent, començant pels indrets on la cobertura de la telefonia mòbil és entre feble i inexistent. I després, és clar, hi ha la pobresa, que pot impedir o limitar l’accés a alguns serveis bàsics per una raó de poder adquisitiu que és completament nova fins i tot entre els qui sempre han estat molt humils.
Problemes de privacitat i símbol del consumisme
A més d’això, també hi ha el fet que moltes persones estan preocupades per les conseqüències que l’ús d’aquestes tecnologies pot tenir sobre la seva privacitat, amb la recollida de dades personals i els problemes de seguretat com una constant. Segons l’article, de fet, la “digitalització forçada” que estem vivint s’està convertint en el símbol més gran de la cultura consumista i és per això que moltes persones, una minoria però cada cop més gran, s’inclinen per minimitzar l’ús de la tecnologia. En aquest cas, però, el suposat “aïllament social” seria una conseqüència acceptada, sense que els qui la ‘pateixen’ s’hi hagin vist abocats, com passa en altres casos.
L’accés i la inclusió a la societat són un dret humà
Per a Carolyn Wilson-Nash i Julie Tinson, la solució “no és simplement donar aparells” a aquell qui no en tinguin, ni tampoc “proveïr accés a internet i tecnologia assequible”, ni tampoc ajudar els qui no la saben fer servir a fer-ho. Cal, afirmen, “reconèixer la diversitat a la societat”. Així, els proveïdors de serveis haurien de donar opcions no digitals, apropant la igualtat, i tampoc no s’hauria d’abolir el pagament en metàl·lic.
El serveis digitals poden ser més ‘còmodes’ per a alguns consumidors i indubtablement més barats per a les empreses, però aquestes haurien de ser “conscients de la gent que quedarà aïllada per aquesta transició”. Persones que, recorden, també tenen l’accés i la inclusió a la societat com “un dret humà” que s’ha de respectar, com s’ha de respectar la capacitat de decidir. Així doncs, conclouen aquestes dues sprofessores de màrqueting, tant els negocis com les institucions haurien d’entendre la diversitat de les persones amb qui treballen i “atendre les necessitats de totes les persones”.
