Un equip d’investigadors del Centre Mèdic Universitari d’Utrecht, als Països Baixos, han aconseguit que un home totalment paralitzat, “atrapat” dins del seu propi cos, es pugui comunicar seleccionant lletres per formar frases gràcies a uns elèctrodes que llegeixen els impulsos del cervell. Així, ha pogut tornar a parlar amb el seu fill.

Aconseguir una cosa així havia arribat a semblar impossible però, en un article a ‘Nature Communications’, els científics expliquen com ho han aconseguit. Si el sistema es prova fiable en casos causats per raons diverses i es pot fer més barat i eficient, podria permetre milers de persones a tornar a comunicar-se amb l’exterior. Un nou avenç en un camp que, darrerament, ha aconseguit resultats sorprenents.

Els implants van ser col·locats a les zones del cervell que controlen el moviment per tal de llegir-ne els impulsos elèctrics  | Fonds de Dotation Clinatec
Un model d’implant cerebral que llegeix els senyals del cervell | Fonds de Dotation Clinatec

Una malaltia neurodegenerativa i un dilema ètic

El pacient, en aquest cas, pateix una fase avançada d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia neurodegenerativa que fa que els qui la tenen perdin el control dels seus músculs i la comunicació esdevingui impossible. La malaltia destrueix els nervis que controlen el moviment i la majoria de pacients mor en els 5 anys posteriors a la diagnosi.

Quan els afectats deixen de poder parlar, poden fer servir una càmera que els segueix els ulls per seleccionar lletres a una pantalla. Després, encara poden respondre “sí” o “no” amb petits moviments dels ulls. Si ja necessiten un respirador per continuar vivint, però, poden passar mesos o anys sense poder moure’s absolutament gens.

L’home que s’ha pogut beneficiar d’aquesta prova té 36 anys i va començar a treballar amb els investigadors el 2018, quan encara podia moure els ulls. En aquell moment, va dir que estava d’acord a què li instal·lessin un implant invasiu per mantenir la comunicació amb l’exterior, inclòs el seu fill. Això suposa un dilema ètic perquè, quan va deixar de poder comunicar-se, no es podia desdir de la seva decisió.

Escàner cerebral | iStock
L’activació de diverses parts del cervell va aconseguir ser convertida en un senyal clar per comunicar-se | iStock

Una prova llarga i complexa

En qualsevol cas, els investigadors li van col·locar elèctrodes a una part del cervell que controli el moviment. Al principi, quan deien a l’home que intentés moure mans, peus, cap i ulls, les senyals no eren prou clares per respondre preguntes binàries. Al cap de tres mesos, van provar que intentés canviar les senyals cerebrals alhora que seguien en temps real si ho aconseguia.

Van convertir les senyals en un so audible que pujava i baixava de to segons les senyals. Finalment, van aconseguir que arribés a un d’estable. Així, els investigadors van modificar el sistema buscant les neurones més responsives i determinant com canviava segons els esforços del pacient. Així van poder aconseguir que un to alt o baix indiqués “sí” o “no” a les lletres mostrades en una pantalla.

Un petit detall del fragment de cervell mapejat a Neurglancer | Lichtman Lab/Harvard University/Connectomics Team/Google
Mapa d’un fragment del cervell | Lichtman Lab/Harvard University/Connectomics Team/Google

Després de tres setmanes d’entrenament, va aconseguir indicar als seus cuidadors que no estava còmode i que si el podien moure. durant l’any següent, va formar dotzenes de paraules més, a un ritme d’una lletra per minut. Entre d’altres coses, va demanar alguns aliments concrets, escoltar un àlbum de la banda de rock Tool a volum alt o, finalment, dir al seu fill que l’estimava.

Tal com va poder explicar als investigadors, la seva manera de modular el to de les senyals cerebrals era intentant moure els ulls. Així doncs, tot i els problemes, l’estudi ha demostrat que és possible que una persona en la seva situació pugui mantenir el contacte amb el món exterior gràcies a implants al cervell. El problema, però, és que el procés ha estat molt llarg i costós i, per tant, no el podria assumir qualsevol família i tampoc els sistemes de salut públics.

Un desenllaç agredolç

A dia d’avui, la capacitat del pacient de comunicar-se ha continuat baixant. Els científics dubten de si és a causa de la formació de teixit cicatritzant al voltant dels implants, que obstrueix la detecció i transmissió dels senyals, o si l’home està perdent la capacitat de controlar l’aparell. En qualsevol cas, mentre el continuï intentant fer servir, el mantindran en funcionament.

Nou comentari

Comparteix