Les tècniques d’enginyeria ambiental més simples i antigues, aplicades amb els coneixements actuals, poden donar resultats prometedors aconseguint, fins i tot, reverdir zones desèrtiques. Així, emprant coneixements ancestrals amb la perspectiva del segle XXI, es poden restaurar els paisatges reduint l’efecte tant de les sequeres com de l’erosió.
Tal com recorda un reportatge de la cadena nord-americana CNN, la gestió del sòl és un dels reptes més importants a què ens enfrontem. A causa del canvi climàtic, les sequeres d’estan tornant més llargues i intenses i, quan plou, les inundacions són molt més destructives. A més, la degradació del sòl s’intensifica per l’activitat humana, tot plegat ajuda a que els deserts creixin, la biodiversitat es redueixi, i la disponibilitat tant d’aigua com d’aliments sigui cada cop menor.
Un recurs emprat durant milers d’anys
Davant d’això, un recurs de milions d’anys d’antiguitat podria ser una solució: el rebaixat de terreny, una estructura simplíssima pensada per mantenir l’aigua a dins. Aquestes ‘basses’, fetes de terra, poden tenir un impacte enorme si es construeixen estratègicament, com han demostrat exemples a llocs tan diferents com Tanzània i el nord d’Irlanda, i poden tenir unes propietats regeneratives enormes, beneficiant tant la natura com els humans.
El reverdiment de zones àrides de Tanzània
A Tanzània, la col·laboració de dues ONGs, amb el suport de les Nacions Unides, ha posat en marxa un projecte amb la població local per crear desenes de milers de basses en terres àrides per tal que recullin l’aigua de la pluja i frenin la desertificació. Allà, l’expansió de l’agricultura ha fet molt de mal al sòl, amb la tala massiva d’arbres i l’arrencada de plantes per fer espai als conreus i, alhora, permetent que el bestiar pasturi fins a deixar la terra erma.
Tot plegat fa la terra més propensa a l’erosió, tant per l’aigua com pel vent, cosa que no només s’enduu terra fèrtil sinó que perpetua la sequera perquè l’aigua se’n va. Per això, el 2018, es va començar a treballar en un terreny de prova de 20 hectàrees on es van excavar basses semicirculars, amb un perímetre aixecat al costat d’una rasa poc profunda, on es van sembrar llavors. Les bases, de 5×2 metres, es van excavar seguint el patró de les escates d’un peix i orientades perquè capturessin l’aigua de la pluja que anés a sortir de la zona, aturant-ne el moviment i permetent que es filtrés sota terra.
Millores en la biodiversitat i en l’economia sostenible
Al cap de dos anys, l’èxit va ser tan gran que es va decidir continuar treballant-hi. No només van créixer les llavors d’herba plantades sinó també altres que hi havia dorments sota terra, i fins i tot alguns petits mamífers van tornar a viure-hi. La verdor, de fet, es va escampat molt més enllà de la zona on es feien les proves, cobrint una terra que fins aleshores es trobava molt degradada. Al tercer any, els habitants del poble van poder començar a tallar la gespa per alimentar el bestiar i fins i tot a vendre’n als poblats veïns, ajudant-los a prosperar.
Aquests projectes s’estan multiplicant per tot el país i també pel sud de Kenya, on es treballa per restaurar més de 300.000 hectàrees i s’han construit més de 200.000 ‘basses’. Segons els responsables d’aquests programes, a l’Àfrica sub-sahariana hi ha potencial per aconseguir que hi hagi 350 milions de petits grangers que, fent servir tècniques així de senzilles, podrien restaurar la terra.
Restauració de torberes al nord d’Irlanda
A miler de quilòmetres de distància, al nord d’Irlanda, un mètode semblant, el que s’ha emprat durant milers d’anys pel conreu de l’arròs, s’està mirant d’adaptar per restaurar les torberes, amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’aigua sense haver de fer una gran inversió econòmica. A Irlanda, gairebé el 70% de l’aigua de boca prové de les torberes, que fan de filtre natural. Si es degraden, com està passant, la qualitat de l’aigua baixa.
La plantació d’arbres en aquestes zones fa que la filtració d’aigua sota terra es redueixi, fent que s’assequi i que les esfagnes, les molses que contribueixen a la formació de les torberes, no puguin créixer tant. A conseqüència de tot això, l’aigua que se n’obté canvia de color i també s’enterboleix. Al comtat de Fermanagh, es van talar pins plantats sobre torberes i es van crear petits estancs rectangulars en un espai de sis hectàrees. El mètode va funcionar molt ràpid, amb les molses creixent ràpidament i la terra reverdint-se.
Tot i que aquest projecte tenia per objectiu el benefici humà, millorar l’estat de les torberes té molts més avantatges, de la millora de l’ecosistema i la biodiversitat a, especialment, la captació i emmagatzematge de carboni sota terra. De fet, tot i que les torberes ocupen un 3% de la superfície de la Terra, contenen un terç del carboni, cosa lògica tenint en compte que, de fet, la torba és el primer pas per a la formació del carbó.
Gràcies a aquests resultats, s’estan començant a implementar aquestes tècniques a altres indrets del nord d’Irlanda. A Lough Bradan, per exemple, una superfície de torberes plantades d’entre 8 i 10 hectàrees també ha estat talada i s’ha començat a repetir l’experiència, mirant de restaurar les torberes i recuperar la qualitat de l’aigua.
