Amb aigua salada, bicarbonat, uns quants minerals i força llum i calor, l’espirulina pot créixer perfectament. Amb fins a un 60% de proteïna, aquesta microalga també duu àcids grassos saludables, fibres, vitamines i antioxidants, i és per això que es perfila com a oportunitat estratègica d’assegurar la sostenibilitat i la seguretat alimentària mundial i que és una de les protagonistes d’un projecte amb lideratge català que estudia l’enriquiment d’aliments amb fitoplàncton.
Aquests organismes, semblants a les plantes i invisibles per a nosaltres, viuen en suspensió en aigües dolces i salades des de fa 3.500 milions d’anys i, tot i que són la base de moltíssimes cadenes tròfiques, gairebé no són presents a la nostra alimentació. De fet, a dia d’avui, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària només ha donat llum verda a alguns com la Chlorella vulgaris, la Tetraselmis chui o l’Arthrospira platensis, l’espirulina, la més cultivada arreu del món.
La producció artesanal d’espirulina
Sota els hivernacles de l’empresa Organa, a Almenar (Lleida), els tancs de biomassa d’espirulina, que té un color verd fosc amb rastres blavosos, es concentra i es recull cada tres dies a l’estiu i cada una o dues setmanes a l’hivern. Després s’asseca en forma de fideus o comprimits o s’envasa per vendre-la fresca a restaurants i particulars.
La producció és artesanal, a petita escala, en un sector jove on la recerca té molt a dir i els cultius, molt de futur. “Encara estem aprenent, hi ha moltes incògnites”, reconeix el director del projecte, Joan Solé, que recorda que només fa 60 anys que es cultiva i es millora l’espirulina. Per això Organa treballa en un grup per reforçar-ne el valor afegit, incrementar-ne la vida útil i garantir-ne la seguretat toxicòlògica, i compta amb l’assessorament de l’Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA).
L’optimització del producte és un pas preliminar per entrar en un mercat on, ara mateix, l’espirulina es ven bàsicament com a farina i suplement dietètic. “Les microalgues són una font minoritària de proteïna”, apunta l’investigador de l’IRTA Massimo Castellari, que considera que som “a les albors del seu cultiu industrial”.
Un cultiu molt minoritari a Europa
A Europa, de fet, gran part de les microalgues del mercat s’importen de la Xina, el primer productor mundial, mentre que la producció pròpia és baixa. Segons un informe de la UE, a més, dins d’aquest volum només una petita part se centra en l’alimentació humana, per bé que cada cop més empreses reorienten la seva aposta.
És el cas de Necton, una empresa de Portugal, que fins fa poc feia servir un extens circuit de bioreactors tubulars, actius des de 1997, per produir microalgues per a la cosmètica i pinsos per a l’agricultura. Ara, però, exploren el potencial alimentari de la Tetraselmis chui i la Nannochloropsis oceanica. Alexandre Rodrigues, coordinador de R+D de l’empresa, afirma que per créixer, el principal problema és “el preu del producte”, que acusa problemes com les contaminacions. Així docs, el repte principal és “augmentar l’escala, investigar i automatitzar”.
Un gran projecte europeu
Necton, precisament, és un dels 31 socis de ProFuture, un projecte científic europeu coordinat per l’IRTA i que vol rellançar la competitivitat del sector amb tecnologies i tècniques de cultiu rendibles i sostenibles. Al centre de la investigació hi ha quatre espècies prometedores: dues d’aigua dolça (chlorella i espirulina) i dues d’aigua salada (tetraselmis i nannochloropsis). Les proves pilot ja estan en marxa a les instal·lacions de Necton i a la també portuguesa Allmicroalgae, i seran exportades a altres empreses d’arreu d’Europa.
Una de les línies en què es treballa és seleccionar genèticament les soques més convenients per a la indústria pel seu contingut proteic, creixement ràpid o color clar, destriant els organismes amb un millor rendiment. “Se seleccionen cèl·lula per cèl·lula”, explica Castellari, coordinador científic de ProFuture, “per treure el millor de l’àmplia varietat” de les quatre espècies, “tal com s’ha fet al llarg dels segles amb el blat o els tomàquets”.
En paral·lel, s’implanten prototips desenvolupats per l’IRTA, com l’injecció de CO2 a l’aigua per accelerar el metabolisme de les microalgues. Optimitzar els cultius també inclou reduir l’energia necessària en la concentració, recol·lecció i deshidratació de la biomassa, i és per això que ProFutur aposta per incorporar-hi panells i forns solars, més barats i verds que els mètodes actuals. En aquesta línia, també s’exploraran tècniques d’economia circular, com solubilitzar els residus del cultiu d’insectes com a substrat per a les microalgues, el que Castellari anomena “un creuament de cadenes de valor”.
Un model esperançador pels països més pobres
Un dels contactes més esperonadors de Joan Solé amb l’espirulina va ser lluny d’Almenar. El 2017 va visitar un projecte al Sàhara Occidental on es cultivava aquesta microalgua per apuntalar la sobirania alimentària i combatre la desnutrició en una zona amb índexs alts d’anèmia. Solé va quedar sorprès de veure com “un ésser tan petit podia solucionar tants problemes”.
L’àmbit humanitari, de fet, ha estat dels primers camps de proves d’aquest cultius que, per les seves característiques, poden ser claus per salvar els esvorancs de la seguretat alimentària mundial. Segons la FAO, el 2050 hi haurà uns 10.000 milions de persones al món i la demanda d’aliments augmentarà un 70%, alhora que els recursos naturals per cobrir-la s’esgoten. El desequilibri, a més, és especialment greu pel que fa a l’abastiment de proteïna.
La punta de llança de les proteïnes sostenibles
A Catalunya, l’IRTA té com a iniciativa estratègica desenvolupar les proteïnes sostenibles, en línia amb les prioritats de la Comissió Europea, i les microalgues poden ser a l’avantguarda d’aquesta transició. La seva riquesa nutritiva és molt poc cara en termes de recursos i petjada ecològica, ja que creixen entre quatre i quinze vegades més ràpid que el blat, els llegums o la soja. A més, el seu cultiu no competeix pel sòl agrari i no demana grans quantitats d’aigua dolça ja que, recorda Castellari, “es poden cultivar fins i tot en zones desèrtiques i semi-desèrtiques”.
De fet, les condicions moderadament càlides de la Mediterrània són molt adients pel metabolisme de les microalgues, una possibilitat econòmica davant la desertificació i la salinització que avança a la península Ibèrica. A més, com a darrer avantatge, aquests cultius contribueixen a fixar CO2 atmosfèric.
Aconseguir que els consumidors acceptin les microalgues
Totes aquestes projeccions, però, quedaran en no-res si les microalgues industrials no arriben als plats dels consumidors. A més del preu, el gust intens a mar i un color fosc que surt de les gammes habituals poden ser barreres per a un aliment que, ara com ara, entra a les receptes per la vida del camuflatge, en petites dosis. Per això ProFuture vol trobar maneres de modular-ne els aspectes sensorials. “Volem microalgues més neutres en aparença i sabor”, diu Castellari, per poder augmentar-ne la quantitat als aliments.
El consorci científic, però, també vol ampliar-ne les aplicacions. Dels forns de l’IRTA, per exemple, ja n’han sortit pans enriquits amb espirulina, d’un to verdós sorprenent, i es provaran productes com pasta, cremes de verdura, barretes, salsitxes, begudes esportives i quatre tipus de pinso per a ramaderia i aqücultura. Tot plegat per seduir un consumidor poc fet a menjar microalgues i poc sensibilitzat dels seus avantatges nutricionals i ecològics.
