Reduir la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera i l’acidesa dels oceans alhora és possible. Segons informa un article publicat a la prestigiosa revista ‘Science’, un experiment dut a terme als Estats Units ha obtingut resultats molt positius, en un assaig d’un nou mètode de geoenginyeria. En comptes de fixar-se en l’atmosfera, com han fet fins ara la majoria de propostes en aquest sentit, els creadors d’aquesta tècnica s’han fixat en el mar, que també té problemes importants a causa de les emissions de diòxid de carboni d’origen humà.
El cicle del carboni dels oceans
Els oceans del món són un embornal importantíssim de carboni i, de fet, absorbeixen de manera natural el 30% del CO2 que s’emet a l’atmosfera. Quan aquest diòxid de carboni reacciona amb l’aigua, però, crea bicarbonat i ions d’hidrogen, i aquests darrers redueixen el pH de l’aigua, fent-la més àcida. Això, a part de posar en perill la vida marina, especialment la dels animals amb closca, que pot dissoldre’s per l’acidesa de l’aigua, també redueix el ritme a què els oceans capturen CO2.
La calç, una possible solució
Restaurar l’equilibri químic de l’aigua, doncs, podria ser una solució. El passat mes de maig, a l’estuari de l’Apalachicola, a Florida, es van injectar 2.000 litres d’aigua de mar enriquida amb calç. En fer-ho, els investigadors van comprovar com part de l’acidesa de l’aigua quedava neutralitzada i que, a més, el procés aconseguia retirar CO2 de l’atmosfera. Una primera demostració en condicions reals del que anomenen ‘calcificació oceànica’ i que podria suposar una revolució en la mitigació dels impactes de l’activitat humana en els ecosistemes del planeta.
Afegir calç –hidròxid de calci– augmenta el pH de l’aigua i li permet capturar més CO2 en forma de bicarbonat de calci o en carbonats que es dipositen a les closques de les criatures marines. Així doncs, la calcificació millora el sistema natural de captura de CO2 dels oceans, accelerant-lo.
Resultats molt positius
Si l’activitat microbiana a l’estuari ja havia fet que les concentracions de carboni a l’aigua fossin de 200 parts per milió (ppm), en comparació a les més de 400 ppm de l’atmosfera, la calcificació va reduir-les en encara 70 ppm més. L’experiment, a més, ha demostrat que el pH no augmenta de manera dràstica, cosa que podria afectar greument la vida marina i que preocupava els científics.
Una llarga llista d’opcions de geoenginyeria
Aquesta tècnica, de fet, no és l’única que s’estudia en aquest sentit. El 2014, una prova amb hidròxid de sodi –lixivia– a la Gran Barrera de Corall d’Austràlia va augmentar el pH de l’aigua gairebé fins a nivells preindustrials, accelerant la calcificació natural de l’escull. La diferència, però, és que la calç és produïda en quantitats extraordinàries per a la indústria del ciment i, per tant, resultaria molt més fàcil i barat d’emprar.
Malgrat aquests resultats tan prometedors, però, la calcificació no pot ser una solució global perquè la producció d’aquesta calç també genera diòxid de carboni i, per tant, compensa una part important dels beneficis pel que fa a l’increment en la captura per part de l’oceà. Si es reduissin les emissions de la producció de calç, a més, encara hi hauria el problema del cost. No obstant això, aquest experiment obre una altra porta en el camí de la geoenginyeria, la intervenció directa en els sòls, oceans i l’aire de la Terra per compensar els impactes que hi hem causat.
