El gran creixement de les plantacions d’arbres per compensar les emissions de gasos d’efecte hivernacle podria ser perillós tant per a la biodiversitat com per als serveis que proveeixen molts ecosistemes. Segons alerta un equip de científics en un article publicat a ‘Trends in Ecology and Evolution’, la prioritat hauria de ser conservar i restaurar els ecosistemes existents, i no pas que hi hagi molts arbres perquè retirin molt carboni i les empreses puguin justificar que han ‘pagat’ pel seu impacte.
El valor dels ecosistemes tropicals, reduït a només el carboni
Liderats per Jesus Aguirre-Gutiérrez, investigador de la Universitat d’Oxford (Anglaterra), els autors de l’article apunten que tot i que les funcions i els serveis dels ecosistemes tropicals són molt amplis, “la societat n’ha reduït el valor a només una mètrica: el carboni”. Les polítiques que se n’han derivat, afegeixen, i les que se’n podrien serivar en el futur, “promouen la degradació dels ecosistemes via la plantació d’arbres, amb la mirada estreta i centrada en la captura de carboni”.
Plantar arbres a una praderia també és canviar l’ús del sòl
Els ecosistemes tropicals, és clar, com ara boscos, praderies i sabanes, són molt atractius per a les plantacions d’arbres perquè el clima i la resta de condicions faciliten el creixement ràpid dels arbres i, per tant, una captura ràpida de carboni. Per bé que algunes d’aquestes plantacions inclouen plans de reforestació de zones degradades, en altres casos els arbres apareixen en zones no-degradades i on abans no hi havia hagut arbres, com ara en praderies.
Les espècies seleccionades també són un problema
Tot i que sovint es pensa que les plantacions d’arbres per a capturar carboni beneficien la biodiversitat i milloren els serveis ecosistèmics per a la societat, els autors apunten que habitualment no és així. Els ecosistemes tropicals tenen una gran biodiversitat i proveeixen de molts serveis com ara mantenir la qualitat de l’aigua, la salut del sòl, la pol·linització… Les plantacions de captura de carboni, en canvi, sovint són monocultius dominats per cinc espècies: teca, caoba, cedre, roure sedós i barça negra.
Tot i que són econòmicament valuoses per a fusta, polpa i altres usos, aquestes plantacions normalment acullen un nivell més baix de biodiversitat. A la sabana del Cerrado, per exemple, al Brasil, un augment del 40% en la coberta de bosc va reduir la diversitat de plantes i formigues en un 30%. A més, també poden degradar directament els ecosistemes reduint el flux d’aigua, esgotant la que hi ha al sòl i fins i tot fent que es torni més àcid.
Cal aturar l’homogeneïtzació per un guany que és petit i centrat en els diners
A banda de tot això, els autors també apunten que fins i tot els plans més grans per a plantar arbres tenen una capacitat de captura limitada i que ens duu en el camí d’“una homogeneïtzació biòtica i funcional a gran escala per un petit guany en carboni”. Així, calculen, caldria forestar una àrea equivalent a la dels Estats Units, la Xina, Rússia i el Regne Unit per capturar el que emetem en un any. Per si això fos poc, les praderies i sabanes tropicals ja són embornals de carboni i, si se les deixa en pau, n’emmagatzemen quantitats enormes sota terra, a diferència de les plantacions, que ho fan sobre la superfície i són molt més vulnerables a les sequeres o els incendis, per exemple.
Els autors de l’article conclouen que les empreses tenen inventius financers molt importants per compensar les seves emissions de carboni i que, al cap i a la fi, la raó darrere el ‘boom’ de les plantacions de captura de CO2 són els diners i no l’ecologia. Entre d’altres raons, apunten, perquè el carboni és molt més fàcil de mesurar i monetitzar que no pas la biodiversitat i els serveis ecosistèmics. No obstant això, exagerar els beneficis d’aquestes plantacions pot desincentivar la protecció d’ecosistemes i causar perjudicis per a tothom.
