Els arbres i el sòl són, com és ben sabut, essencials en el cicle del carboni de la Terra, absorbint CO2, alliberant-ne l’oxigen i emmagatzemant el carboni en la seva matèria orgànica. A dia d’avui, aproximadament el 30% de les emissions de diòxid de carboni d’origen humà són compensades pels arbres, que l’absorbeixen i el fixen a terra.
El funcionament d’un gran bosc, però, podria no ser el mateix quan se’l “fragmenta” en parts més petites, per exemple amb la construcció d’infraestructures o, fins i tot, de la urbanització. Què passa quan un bosc passa de ser part del món natural a ser una zona dominada pels humans? Quin és el paper dels arbres de la part més externa de les masses forestals?
Un equip d’investigadors ha estudiat precisament aquestes preguntes, les respostes a les quals han estat publicades a ‘Global Change Biology’. Tot i que sempre s’havia pensat que els “límits del bosc” contribuien igual que la resta al cicle del carboni, el treball indica que els arbres d’aquestes zones es comporten diferent, creixent més ràpid, i que el sòl de les zones urbanes conté més CO2 del que es pensava.
Aquest estudi pot ser molt important per la manera com gestionem i valorem els boscos urbans i el seu paper en el cicle del carboni, més enllà dels serveis a la biodiversitat i als humans. El treball ha analitzat dades del Departament d’Agricultura dels Estats Units, concretament de més de 48.000 zones forestals del nord-est del país.
Un dels descobriments més sorprenents és que, al límit dels boscos, els arbre creixen gairebé el doble de ràpid. Probablement és per la falta de competència, que sí que hi ha a l’interior. I com mes creix un arbre, més carboni està emmagatzemant.
Això no vol dir, és clar, que fraccionar els boscos sigui una solució màgica, però comprendre aquests mecanismes poden ser molt útils per conservar els arbres existents i com d’amenaçats poden estar en el futur. Tot i que ara creixen més ràpid, les temperatures cada cop més altes també podrien fer caure en picat aquest desenvolupament. A més, també cal tenir en compte que el sòl té un comportament totalment diferent als boscos urals i als urbans.
Les mesures fetes en vuit indrets diferents durant aquest estudi (temperatura, humitat, emissions de CO2) mostren que a les zones rurals, on hi ha menys persones i edificis, les temperatures més altes de l’exterior del bosc fan que les fulles i alra matèria orgànica es descomposi més ràpid, fent que els micoorganismes treballin més i emetin més diòxid de carboni que no pas a l’interior dels boscos, coberts d’ombra i més freds.
Als boscos urbans, en canvi, on el sòl és més calent i més sec, no emeten tan carboni, perquè les condicions de vida són més dures pels microorganismes. Els efectes que pot tenir això a llarg termini són incerts però, d’entrada, vol dir que els boscos i parcs urbans emmagatzemen més diòxid de carboni del que es pensava fins ara.
