Fa 30 anys, una operació de relacions públiques va aconseguir frenar la lluita contra el canvi climàtic, endarrerint la conscienciació de la població i la presa de mesures, especialment als països occidentals. Tal com explica la cadena britànica BBC en un article, el pla va ser concebut un dia de tardor de 1992 i va involucrar algunes de les empreses més grans dels Estats Units i un geni de les relacions públiques, i va tenir uns efectes catastròfics que patim a dia d’avui.
El seu protagonista va ser E. Bruce Harrison, mort l’any 2021 i conegut com el pare de les relacions públiques ambientals, que va aconseguir un contracte d’uns 850.000€ anuals al canvi actual. El seu client, la Global Climate Coalition (GCC), que representava les indústries del petroli, el carbó, els automòbils i l’acer, entre d’altres, i que volia canviar una tendència creixent a la preocupació pel canvi climàtic.
Un gran grup de pressió
Dos membres de l’equip de Harrison, per primera vegada, han parlat sobre els fets. La GCC s’havia creat tres anys abans per intercanviar informació i pressionar polítics perquè no limitessin les emissions de gasos d’efecte hivernacle reduint el consum de combustibles fòssils. Tot i els advertiments dels científics, la coalició no veia per què preocupar-se i a més, tenien de la seva banda el president George H.W . Bush, que havia treballat a la indústria del petroli.
El 1992, però, es van començar a moure les coses, especialment quan Bill Clinton va esdevenir president dels Estats Units. El seu segon, Al Gore, ja aleshores era una persona molt conscienciada en la defensa del medi ambient. La GCC i les empreses que la formaven es van començar a preocupar i calia una acció de comunicació dirigida per un expert.
Sembrant el dubte entre la població
Qui millor per a aquesta feina que Harrison, que des de 1973 havia fet campanyes per desacreditar les investigacions sobre la toxicitat dels pesticides, sobre els efectes nocius del tabac o contra l’aplicació de noves normatives per a la fabricació de cotxes. Va crear un equip de professionals amb experiència i cares noves, incloent periodistes especialitzats en medi ambient com Don Rheem, a qui va oferir una feina per les seves connexions amb els mitjans.
El primer que va explicar als seus possibles clients és que canviaria l’enfocament de l’assumpte de la mateixa manera com havia fet amb les reformes en el sector de l’automòbil: persuadint la població que la investigació científica no era concloent i que, a més, calia tenir en compte els efectes d’una suposada reducció d’emissions en l’economia, l’ocupació i els preus dels productes més bàsics. Això es faria a través d’una gran campanya de mitjans, incloent articles d’opinió i contactes directes amb periodistes.
Amb aquests darrers la feina no va ser complicada, ja que molts d’ells havien estat posats a escriure reportatges sobre un assumpte molt complex i que coneixien poc. Rheem, doncs, es va encarregar d’escriure documents informatius per posar-los al dia i que escrivissin les notícies partint, sempre, del seu punt de vista, i en només un any va aconseguir que es fessin servir en més de 500 peces produïdes pels mitjans nord-americans.
Reforçant les veus dissidents
El 1993, quan va informar dels seus progressos, Harrison va explicar al seus clients com els dubtes sobre les afirmacions dels científics estaven aturant algunes iniciatives legislatives i que fins i tot els activistes pel clima havien reconegut que estaven perdent pistonada en l’àrea de les comunicacions.
Un cop fet això, era el moment de fer servir veus externes per donar suport a la seva posició: científics, economistes i altres experts, que resultaven més creïbles que els representants de la indústria, van ser les armes d’aquesta segona part del pla. Identificant els qui eren més escèptics pel que fa al canvi climàtic, se’ls van oferir 1.250€ per article i se’ls va pagar per fer aparicions als mitjans expressant els seus dubtes o, directament, afirmant que no hi havia raons per preocupar-se.
En això també van trobar ajuda entre els periodistes, que volien donar plataformes a les veus dissidents. De cop, fins i tot els científics que demanaven començar a canviar les coses davant d’un futur que ja aleshores veien negre es van trobar amb una campanya enorme que els impedia fer arribar la seva veu, tant a ells com, també, als activistes de base.
“L’equivalent moral a un crim de guerra”
La pressió per combatre el canvi climàtic, que havia començat a créixer ja fa 30 anys, es va desinflar i la seva feina es va endarrerir potser fins que ja va ser massa tard. De fet, el 1997, quan es va celebrar la COP3 a Kyoto, fins i tot el consens dels científics del món va trobar, si més no als Estats Units, l’oposició de gran part de la població, el 44% de la qual continuava creient que els experts encara no s’havien posat d’acord. I amb els ciutadans, és a dir els votants, els polítics, que mai no van implementar l’acord a què es va arribar aleshores.
Aquell mateix any, Harrison va vendre la seva empresa i es va retirar, i Rheem va abandonar les relacions públiques. La GCC es va començar a desfer perquè, fins i tot entre els seus membres, n’hi començava a haver que creien que la seva línia era massa dura. No obstant això, el mal ja estava fet i aquelles accions ens continuen afectant a dia d’avui.
Tot per una acció conjunta que l’ara exvicepresident dels Estats Units, Al Gore, considera “l’equivalent moral a un crim de guerra”, “el més seriós que s’ha comès al món després de la Segona Guerra Mundial”. Les conseqüències, al cap i a la fi, “són gairebé inimaginables”.
