Les crostes biològiques del sòl són un mètode natural de fixar la pols a terra, unes capes fines de sòl unides pels microorganismes que hi viuen i que, sovint, formen una mena d’estora en els hàbitats més àrids del planeta. A escala global, aquests ecosistemes, pràcticament desconeguts per a la majoria, tenen un paper essencial, tal com explica un equip d’investigadors en un article publicat a ‘Nature Geoscience’: redueixen un 60% les emissions de pols del planeta, uns 700 milions de tones, segons els càlculs.
El canvi climàtic i els canvis d’usos del sòl, però, estan amenaçant aquestes crostes com tantíssims altres ecosistemes del nostre planeta. I si no es protegeixen i es restauren els que ja s’han degradat, el futur de la Terra podria tenir moltíssima més pols que ara. A dia d’avui, les crostes microbiològiques cobreixen un 12% de la superfície del món, especialment en zones àrides, i estan formades per fongs, líquens, cianobacteris i altres organismes que viuen als primers mil·límetres de sòl i que produeixen substàncies adhesives que mantenen units els trossos de terra. A més, també concentren els nutrients com el carboni i el nitrogen i, és clar, impedeixen l’erosió del sòl.
Un càlcul que no s’havia fet mai fins ara
Com que la majoria de pols del món ve de zones àrides, la importància de les biocrostes és prou evident. La pols redueix la qualitat de l’aire i de l’aigua, accelera la fusió de la neu perquè l’enfosqueix i redueix el flux dels rius, uns efectes que tenen conseqüències encadenades que poden afectar la vida de milions de persones.
La ciència ja fa temps que sap que els organismes del sòl el protegeixen de l’erosió, però fins ara no s’havia mirat el paper que jugaven a nivell global. Així doncs, els investigadors van fer servir estudis que mesuraven la velocitat del vent necessària per erosionar pols de diversos sòls i van calcular quines diferències hi hauria segons la coberta de crostes.
Una diferència crucial ara i en el futur
Els resultats apunten que el vent ha de ser 4,8 vegades més fort per erosionar sòls vius que no pas sense aquesta coberta. En aplicar les dades obtingudes a les disponibles sobre l’extensió global de crostes biològiques i a una simulació global del clima, es va poder calcular quanta pols evitaven que s’alliberés, una dada que no s’havia intentat obtenir mai i que, tot i que podria estar equivocada, és molt significativa.
En el futur, segons com continuï la crisi climàtica i el canvi d’usos del sòl, entre el 25% i el 40% de les crostes biològiques es podrien perdre, cosa que faria augmentar les emissions de pols entre un 5% i un 15%. Protegir i restaurar aquests ecosistemes, doncs, és molt més important que no ens pensem.
