Durant la fi de la penúltima Edat de Gel, el desglaç va ser molt més ràpid i intens del que es pensava fins ara, i la responsabilitat cau, en gran part, en les glaceres amb base marina, que van canviar la circulació de l’aigua dels oceans i van tenir un paper molt important en aquell procés d’escalfament global. Aquestes són les conclusions principals d’un estudi publicat a la revista ‘Nature Communications’ i que ha estaa codirigit per Isabel Cacho, de la Universitat de Barcelona (UB) i Heather M. Stoll, del l’Escola Federal Politètnica de Zuric, a Suïssa.
Dades desconegudes fins ara
Conèixer la velocitat del desglaç polar és un gran desafiament en l’escenari present i futur de canvi climàtic. És per això que, encara que els desglaços del passat no es puguin considerar anàlegs, són un escenari sobre el qual treballar per conèixer millor la resposta del gel als canvis. Fins ara, però, només es disposava de cronologies sòlides de la darrera desglaciació, que va durar uns 9.000 anys. Gràcies al treball d’aquests investigadors, però, ara es té un registre del desglaç de la penúltima desglaciació i amb una cronologia robusta.
Pel que sembla, el desgel es va centrar en uns 5.000 anys, entre fa 135.000 i 130.000, i s’han descobert algunes dades que poden canviar significativament les cronologies que acceptàvem fins ara. Tot i que la datació és difícil perquè es fa a través de registres marins i amb tècniques indirectes. En aquest cas, però, s’està fet servir les estalagmites d’unes coves del vessant cantàbric de la penísula, que són una línia temporal perfecta dels canvis en la salinitat de l’Atlàntic nord, vinculats al desglaç dels grans mantells polars.
Uns registres “extraordinaris”
Les estalagmites són sensors climàtics enormement útils per fer cronologies precises. El carbonat que contenen, a més, permet recuperar variables climàtiques molt importants per reconstruir el clima. A les coves estudiades en aquest treball, la pluja que es recarrega a l’Atlàntic transfereix el senyal de desglaç al carbonat, mentre que l’activitat biològica del sòl fixa la temperatura de l’aigua a l a química de les aigües de la cova.
Gràcies a aquests tres elements –cronologies sòlides, indicador de desglaç i control de temperatures– es poden obtenir registres definits com a “extraordinaris” per entendre aquest processos i la interacció entre l’atmosfera i els ocans durant l’escalfament, per tal de reprendre línies de rercerca i ampiar el marc cronològic amb les dades obtingudes.
En qualsevol cas, i d’entrada, ja sembla que ha quedat provada la hipòtesi que afirma que els canvis d’insolació contolats per l’òrbita de la Terra són els detonants d’auquests grans canvis climàtics. Així, per primera vegada, es pot establir una cronologia robusta amb els processos de realimentació causats pel canvi d’insolació que, per sí sol, hauria escalfat molt poc la Terra. La conclusió, doncs, és que la intensitat del desgel no va ser controlat pel canvi d’insolació detonant sinó per la retroalimentaciló climàtica antre l’oceà, l’atmosfera i la massa de gel.
Un descobriment preocupant
Les glaceres amb base marina van ser claus en l’acceleració de l’escalfament en aquell penúltim desglaç, ja que els corrents marins contribueixen a desfer-ne la base, accelerant el seu flux i fent que el gel descarregui al mar a una velocitat que no permet que la glacera es regeneri. Aquesta descàrrega de gel a l’oceà va frenar de cop la circulació marina a l’Atlàntic nord d’una manera intensa, ràpida i perllongada. Això va afectar el cicle del carboni, augmentant el CO2 atmosfèric i, per tant, l’efecte hivernacle, accelerant encara més l’escalfament de la Terra.
A dia d’avui, bona part de les glaceres polars del món tenen una base marina amb indicis de desglaç i desestabilització. A més, un altre motiu de preocupació és que els processos oceànics i atmosfèrics que van reaccionar al desglaç de l’article no són diferents dels descrits en altres glaciacions, però el seu caràcter singular va donar pas a un període interglacial més càlid que l’actual, d’entre 0,5ºC i 1,5ºC superior a les temperatures preindustrials. Com que les condicions es van allargar duraant segles, el nivell del mar va arribar a ser 5 o 6 metres superior que l’actual.
Així doncs, sembla que la velocitat a què reaccionen els processos de realimentació també poden modelar la intensitat d’un canvi climàtic. Una conclusió especialment preocupant perquè estem vivint el canvi més ràpid de la història del planeta i, per tant, la situació futura podria ser encara pitjor del que pensàvem.
