Un estudi amb lideratge català ha fet una gran aportació en l’estudi de com capturen CO2 de l’atmosfera els oceans. Un equip de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), al capdavant de grups de diverses universitats del món, ha demostrat quin és el paper d’un grup de fitoplàncton en la regulació del diòxid de carboni, demostrant la seva importància i aprofundint en la comprensió d’aquest procés. Els resultats de la seva recerca han estat publicats a ‘Nature Communications’.
L’oceà és un enorme embornal de carboni
Des de la Revolució Industrial, els oceans han eliminat aproximadament un terç del CO2 d’origen humà i són un dels principals embornals de CO2 antropogènic, a més del dipòsit més gran de carboni fàcilment intercanviable amb l’atmosfera. Comprendre com funciona l’intercanvi de carboni entre oceà i atmosfera, doncs, és clau per projectar els futurs efectes del CO2 en el canvi climàtic, l’acidificació dels oceans, els organismes marins i les societats humanes.
Un sol grup de plàncton fa el 90% de la feina
Aquesta recerca ha descobert que l’intercanvi està modulat principalment per un sol grup de plàncton fotosintetitzador, els cocolitòfors. Uns organismes microscòpics que viuen a la part de l’oceà il·luminada pel sol i que formen plaques de carbonat de calci, visibles a indrets com els penya-segats blancs de Dover. Aquestes algues diminutes són la base de la xarxa tròfica aquàtica i regulen els nivells de CO2 atmosfèric amb la calcificació i la fotosíntesi.
L’estudi afirma que aquests organismes representen el 90% de la producció total de CaCO3 a l’oceà superficial i, per tant, tenen un paper clau en el control de la química oceànica i el CO2. Així doncs, els altres dos principals calcificadors planctònics, el zooplàncton i els foraminífers, hi tenen un paper secundari.
Un descobriment que revela un procés molt complex
En comptes d’enfonsar-se a l’oceà profund, però, aquest CaCO3 es dissol a prop de la superfície, on s’intercanvia fàcilment amb l’atmosfera i on penetra la llum solar. Això explica la discrepància entre les estimacions prèvies de producció que es feien amb observacions per satèl·lit i els models biogeoquímics i les estimacions d’enfonsament de partícules procedents de trampes de sediments poc profundes.
Així, els processos que impulsen la dissolució del CaCO2 són clau per comprendre el paper dels calcificadors planctònics a la regulació del CO2 atmosfèric perquè, a més dissolució, més capacitat de l’aigua per retenir CO2. Per tot plegat, sembla que l’intercanvi de carboni entre l’oceà i l’atmosfera és molt més complicat del que pensàvem. Fins que no el comprenguem millor, serà difícil predir l’absorció de carboni en el futur.
