Les anomenades ‘ciutats verdes’, que han engegat processos de naturalització urbana, promouen la gentrificació i l’augment de les desigualtats socials i climàtiques. Així ho conclou un projecte de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) que, en un article publicat a ‘Nature Communications’, parla de com la “gentrificació verda” està expulsant les classes populars i els col·lectius més vulnerables, excloent-los.
L’expulsió de la població original dels barris
S’anomena gentrificació verda a quan a les ciutats es duen a terme estratègies verdes municipals que fan que la població original d’un barri, de classe mitjana-baixa o baixa, sigui desplaçada per nous habitants amb més poder adquisitiu, atrets per la proximitat de parcs i zones verdes i d’habitatges més atractius. Això fa pujar els preus de lloguer i venda, fent que els residents originals més vulnerables no hi puguin fer front i hagin de marxar a zones menys atractives i amb una qualitat de vida més baixa.
Un gran estudi de sis anys de durada
Durant sis anys, a través del projecte Greenlulus (Green Locally Unwanted Land Uses), la planificadora urbana i geògrafa Isabelle Anguelovski i el seu equip han estudiat les característiques i conseqüències de la renaturalització a 28 ciutats d’Europa i Amèrica del Nord demostrant que, tot i els indubtables beneficis socioeconòmics, climàtics i sanitaris, els espais verds creen grans desigualtats pel que fa a la seva distribució i accés.
Els resultats s’han obtingut gràcies a l’anàlisi del mercat immobiliari les condicions sociodemogràfiques de 28 ciutats de 9 països, i revelen com la planificació de zones verdes va potenciar processos gentrificadors a 17 de les 28 ciutats estudiades. Tot i això, el treball també apunta que la gentrificació verda és més habitual a Amèrica del Nord que a Europa, probablement, apunten els autors, per l’absència tant de polítiques socials contra el desplaçament de la població com de control del desenvolupament immobiliari.
Un efecte gentrificador clar
Dins el mateix projecte, un estudi impulsat per la investigadora Margarita Triguero Mas, publicat a ‘Environmental Research Letters’, apunta que si als Estats Units els parcs i horts urbans tenen un potencial gentrificador més gros, a Europa el tenen les zones recreatives i els corredors verds.
En qualsevol cas, apunta Anguelovski, el projecte ha corroborat que “les ciutats més verdes es tornen més desigualitàries i injustes”. Una relació que s’ha observat entre la renaturalització dels municipis dels anys 90 i 2000 i la gentrificació que va començar la dècada de 2020. “Ens trobem amb infraestructures verdes que poden ser més disruptives que terapèutiques per a la salut”, denuncia, i afegeix que la ‘gentrificació verda’ contribueix a l’exclusió sociocultural dels residents vulnerables.
Diversos models de gentrificació verda
El projecte, amb una subvenció d’1,5 milions d’Euros del Consell Europeu d’Investigació (ERC) ha analitzat la gentrificació verda i l’ha dividit en tres tipus: principal, quan l’ecologització urbana és el factor determinant de la gentrificació; integrada, quan és un factor similar a altres canvis urbanístics; i subsidiària, quan l’ecologització és rellevant però menys que altres canvis experimentats a la ciutat.
A Europa la gentrificació verda principal es pot veure per exemple a Nantes (França), que ha creat eixos verds al llarg dels seus dos rius, amb parcs grans i petits. Des de principis de la dècada de 2010 s’ha anomenat “La ciutat en un jardí” i té una política de màrqueting nacional i internacional molt centrada en això, especialment des que el 2013 va rebre el Green Capital Award.
Barcelona, un exemple de gentrificació verda integrada
Pel que fa a la gentrificació verda integrada, Barcelona n’és un dels grans exemples europeus. Així, destaca l’estudi, la gentrificació verda més recent de la ciutat ha estat al districte de Sant Martí, parcialment reconvertit en el districte 22@, orientat a la tecnologia, la innovació i la resiliència climàtica. Aquest procés, però, ja havia afectat el 2010 a Ciutat Vella i també s’ha intensificat a un districte de renda alta com és Sarrià-Sant Gervasi.
València, un cas molt diferent
En el cas de València, en canvi, és una de les 11 ciutats on no s’ha establert una relació directa entre renaturalització i gentrificació. Segons els autors de l’estudi, això pot ser perquè, malgrat el gran desenvolupament experimentat entre 1990 i 2000, la gentrificació està més lligada a programes de regeneració i a l’arribada del tren d’alta velocitat. En aquest sentit, la ciutat va prioritzar espais verds més petits i, probablement, amb menys impacte gentrificador, com els Parcs de Barris.
Un procés controlat per beneficiar tothom
No obstant això, Anguelovski vol aclariar que els resultats “no volen dir que les infraestructures verdes siguin negatives”. “Més aviat al contrari”, apunta, recordant que han demostrat “enormes beneficis per a la salut física i mental”. El problema, assenyala, és “la falta de priorització en temes d’equitat i justícia en la planificació urbana verda”.
Així doncs, sentencia, cal que els ajuntaments ho sàpiguen i acompanyin els processos de renaturalització amb polítiques de control de l’especulació, promoció de l’habitatge social, limitació de les llicències de lloguer a curt termini i foment de les xarxes de suport veïnal, entre comerços locals i per protegir els espais verds més informals. També destaca, a més, la importància d’homogeneïtzar i estendre aquests espais per tota la ciutat, amb parcs petits, carrers de vianants, cobertes verdes i la promoció pública de l’agricultura urbana.
