Les variacions en la prosòdia, és a dir, els canvis en la manera de parlar, poden ajudar a millorar la comunicació dels cuidadors amb els malalts d’Alzheimer. Aquesta és la conclusió a què ha arribat un estudi dirigit per Emma Rodero, catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra i directora del Media Psychology Lab de la mateixa Universitat.
La recerca, on també ha participat la Universitat Autònoma de Barcelona, ha permès conèixer “la importància” que els cuidadors concedeixen a la comunicació i estudiar quins canvis en la parla “milloren l’atenció i la comprensió” dels missatges en persones amb Alzheimer, segons explica la mateixa Rodero en un comunicat.
Com millorar l’atenció, la motivació i fins i tot l’humor
El seu objectiu era determinar diversos aspectes sobre com els pacients d’Alzheimer es podien veure afectats per les variacions prosòdiques dels missatges que reben. Per exemple, si pot millorar la seva atenció a les informacions importants del dia a dia, augmentar la motivació per fer certes accions, incrementar la comprensió quan escolten alguns missatges o, fins i tot, si poden influir en el seu estat emocional, evitant reaccions negatives. És a dir, com diu Rodero, “la millor manera de parlar als pacients d’Alzheimer perquè parin atenció i entenguin el missatge”.
Per tot plegat, l’estudi ha fet una enquesta a 252 cuidadors de pacients d’Alzheimer, tant professionals com familiars, i un experiment amb 60 participants, 30 amb Alzheimer i 30 sense. Aquesta segona part és la que ha permès captar la resposta fisiològica davant diversos missatges fent servir uns elèctrodes, que mesuraven tant el ritme cardíac com l’activitat del sistema nerviós, per controlar la resposta emocional i l’atenció.
Resultats clars i prou rellevants
Els resultats de la primera part de la recerca van indicar que els cuidadors creuen que la comunicació és un factor essencial en el tractament dels pacients i que la manera de parlar condiciona el comportament. La majoria creuen que se’ls ha de parlar amb autoritat però amb afecte i positivament. Les estratègies prosòdiques valorades com a més efectives van ser la velocitat lenta, emfatitzar paraules importants, una entonació marcada i un to greu.
Els resultats de la segona apunten que les persones amb Alzheimer van trobar més agradable, van parar més atenció i van comprendre millor les prosòdies marcades, sigui una entonació dinàmica i variada, una accentuació forta, la hiperarticulació de les paraules importants, parlar de manera afectuosa, amb una velocitat i intensitat mitjanes i un to mitjà-greu. “L’entonació, l’accentuació i l’emoció que es transmet van ser les estratègies més efectives”. A la banda contrària, les estratègies menys efectives van ser la parla paternalista, l’entonació monòtona, no marcar les paraules no articular correctament, la veu tensa, la intensitat i velocitat altes i el to agut.
Hi va haver diferències importants entre el grup experimental i el de control, “com és lògic”, perquè les persones amb Alzheimer comprenien pitjor els missatges i tenien un temps de reacció més gran. No obstant això, pel que fa a l’efectivitat de les estratègies, els resultats van ser semblants, per bé que la tendència és més marcada en les persones que pateixen la malaltia, com explica Rodero.
