El nostre cervell té parts específiques dedicades a reconèixer les veus de les persones fins i tot quan no parlen. Segons un article publicat a la revista ‘PLOS Biology’ i elaborat per investigadors de la Universitat de Pittsburgh (Estats Units), aquestes regions cerebrals poden identificar el plor o la tos, entre d’altres, encara que no tinguin contingut lingüístic.
En concret, el treball revela que dues àrees del còrtex auditori ens ajuden a reaccionar a pistes sonores per saber immediatament moltes coses de la persona que parla, com ara el gènere, l’edat, l’humor i fins i tot l’alçada, sense ni tan sols veure-les. Així, de manera semblant a com reconeixem i extraiem informació de les cares, també podem obtenir-ne molta dels sons que fan els humans fins i tot quan no hi ha missatge.
Un món de sons
Les persones naixem amb la capacitat de reconèixer les veus i, de fet, podem reconèixer la de la nostra mare fins i tot abans. Aquesta capacitat, però, continua evolucionant ben bé fins que sortim de l’adolescència, donant-nos una gran capsa d’eines. Tot plegat és lògic tenint en compte que vivim envoltats de sons, que formen un ambient que determina la nostra interacció amb l’entorn i amb els altres.
Així, per bé que la llengua és un aspecte únic de la comunicació humana sense equivalents directes al món animal, hi ha molts més sons d’on podem obtenir informació. De fet, els aspectes no-verbals de la veu són importantíssims en la nostra comunicació, donant-li precisió i dinamisme i fins i tot, tot i que en part són inconscients, es poden modular per transmetre informació addicional.
Un descobriment important per a l’epilèpsia i l’autisme
En aquest estudi, un neurocirurgià pediàtric especialitzat en epilèpsia va dur a terme un estudi en vuit pacients a qui es van implantar elèctrodes per mesurar quines parts del còrtex auditori reaccionaven a les veus sense discurs, com ara murmuris, crits o rialles. Combinant les gravacions obtingudes i un model informàtic, es va poder descriure amb un detall sense precedents com evoluciona la representació de la veu amb el temps i com es descodifica.
Els resultats indiquen que la majoria de l’activitat de de dues regions del còrtex auditori conegudes com el gir temporal superior i el solc temporal superior. Si bé estudis anteriors n’havien destacat la importància en el processament de la veu, aquest estudi demostra que la seva feina és representar la veu com una categoria sonora en sí mateixa, més enllà dels seus aspectes físic o acústics. Gràcies a aquest descobriment, es podran entendre millor problemes com l’esquizofrènia o l’autisme, on la percepció de la veu està alterada o desapareguda, i fins i tot crear millors assistents de veu, que a dia d’avui reconeixen bé la llengua però no diferencien entre parlants diferents.
