Un equip de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), juntament amb l’empresa Irideon, ha creat el primer sensor òptic acoblat a un parany que identifica de manera automàtica els mosquits segons el seu brunzit. Gràcies a la intel·ligència artificial, aquest aparell pot classificar automàticament els insectes per gènere i sexe, segons demostren els resultats de les proves fetes al laboratori i que s’han publicat recentment a la revista ‘Parasites & Vectors’.
L’equip d’entomologia i arbovirus del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) ha estat l’encarregat de desenvolupar aquest parany intel·ligent, capaç de classificar els mosquits en els gèneres Aedes o Culex amb una fiabilitat del 94,2%. L’estudi forma part del projecte europeu VECTRACK i també demostra com la seva capacitat de diferenciar mascles de femelles és total en el cas dels Culex i d’un 99,4% en el cas dels Aedes.
Identificant els mosquits més preocupants
La recerca s’ha centrat en aquests dos gèneres perquè inclouen dues de les espècies més preocupants a Europa pel que fa a la salut pública i a la transmissió de virus: el mosquit tigre (Aedes albopictus), que pot transmetre el dengue, el Zika, i el chikungunya; i el mosquit comú (Culex pipiens), que pot transmetre el virus del Nil Occidental. Sandra Talavera, investigadora de l’IRTA-CReSA i responsable del projecte VECTRACK, explica que interessa sobretot identificar les femelles, que són les que piquen i transmeten virus.
Els investigadors han enregistrat durant més de dos anys el vol de més de 4.300 exemplars de mosquit tigre i comú criats a les mateixes instal·lacions. Així s’ha entrenat el sensor òptic perquè aprengués a detectar la freqüència amb què baten les ales, que se situa entre els 300 i els 900Hz.
Aquesta característica “és molt singular en cada espècie” i varia pel sexe, la mida, l’edat, el comportament mentre s’aparellen i la temperatura, explica Isabel González, primera autora de l’estudi. Fins ara, els sensors òptics disponibles només distingien mosquits i en feien un recompte, sense diferenciar entre espècie, sexe o altres característiques.
Senyals òptiques convertides en acústiques
Quan un mosquit vola a prop de l’embut d’entrada del parany pot ser aspirat pel ventilador que té a dins. Aleshores el sensor detecta l’insecte gràcies a un panell òptic que emet llum i un altre que en rep. El moviment del mosquit projecta una ombra i, gràcies a les variacions de la llum, es pot obtenir una senyal òptica que és convertida en acústica.
Els enregistraments dels vols dels mosquits duren uns 30 milisegons i es poden descarregar com a àudio per reproduir-los i visualitzar-los. Aquesta informació, combinada amb tècniques d’aprenentatge automàtic d’intel·ligència artificial, ha permès desenvolupar algoritmes per entrenar el sensor.
Un problema molt complex
Cada any més de 700.000 persones moren a causa de malalties transmeses per mosquits. Així, identificar les espècies és fonamental en casos de persones afectades, i habitualment això ho fan professonals de l’entomologia a partir de l’observació de la morfologia dels insectes. Aquesta feina, però, és “molt laboriosa i urgent”, apunta Talavera, sobretot en casos d’emergència en què “el temps marca la possible expansió d’un virus”.
Gràcies a aquest tipus de parany, s’espera poder identificar els mosquits en temps real i enviar els resultats automàticament i de manera immediata a les autoritats perquè puguin prendre decisions i accelerar el procés de vigilància i control dels mosquits transmissors de virus.
La tecnologia al servei de la millora del benestar
Un dels avantatges, doncs, seria poder prioritzar els recursos humans i que no calgui translladar-se al lloc a fer una inspecció entomològica si no s’ha detectat una espècie d’interès. Davant d’una sospita de cas de dengue, per exemple, si el parany indica que no hi ha mosquit tigre no cal que ningú es traslladi a l’indret per fer el mostreig. A més, la connexió remota permetrà analitzar a nivell general les tendències i el risc de transmissió de malalties.
Els darrers anys s’han fet molts estudis per desenvolupar tecnologies d’aquest tipus, però aconseguir una fiabilitat alta és un repte, de moment, aquest projecte ha demostrat la seva fiabilitat al laboratori però, com explica Talavera, properament hi haurà resultats de proves de camp, “on les condicions ambientals varien i poden influir”.
