Un nou estudi publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’ ha estudiat els gens de l’anomenada ‘medusa immortal’ per tal de descobrir el seus secrets. Seguint el seu procés de rejoveniment, els investigadors han observat com aquest està gravat al seu ADN i de quina manera es desplega a través del temps, obrint la porta a investigacions posteriors.
Un animal amb una capacitat fascinant
La Turritopsis dohrnii, anteriorment anomenada Turritopsis nutricula, és una petita medusa que habita les aigües del Mediterrani i les del mar del Japó. La seva característica més destacada és la seva capacitat de ser immortals. A no ser que siguin devorades o que una malaltia acabi amb la seva vida molt ràpidament, poden invertir el pas del temps biològic i tornar a una etapa de desenvolupament anterior. Així, repetint aquest procés de manera indefinida, tenen la capacitat de viure per sempre.
Cercant els gens de la immortalitat
Aquest mecanisme havia de ser present, d’alguna manera, al genoma de les meduses, de manera que els investigadors li han fet un seguiment per veure quins gens són exactament els que el controlen. Veient quins gens s’activen en cada fase de les seves vides, els científics han pogut veure una mica el funcionament d’aquest procediment tan sorprenent.
Així doncs, i com que mantenir aquestes meduses vives en un aquari és molt complicat, els investigadors van capturar-ne a les costes d’Itàlia i les van dur al laboratori, on en van seqüenciar l’ADN. El primer que van observar és que tenen còpies extra d’alguns gens, cosa que indicava que podien ser importants per a la seva supervivència. N’hi havia, per exemple, de relacionats amb la reparació de l’ADN, que sovint es malmet amb el pas del temps.
Per posar en marxa el procés de rejoveniment, els investigadors les van sotmetre a diversos tipus d’estrès i van observar quins gens s’activaven en cada moment. Així, per exemple, els exemplars adults tenien molt actius els gens relacionats amb l’emmagatzematge de l’ADN, és a dir, que els feien servir per fabricar proteïnes. En rejovenir-se, en canvi, es feien servir cada cop menys. En canvi, amb els gens relacionats amb la pluripotència, la capacitat d’una cèl·lula de créixer de diverses maneres, va passar al contrari: eren molt més actives en les fases primerenques i s’anaven apagant amb el temps.
Uns resultats que animen a continuar investigant
Així doncs, és clar que el rejoveniment no és tant una qüestió de gens sinó de la manera com s’activen, un procés que desperta moltes preguntes que podran ser investigades amb més detall en el futur. En qualsevol cas, és clar, les ‘meduses immortals’ són massa diferents dels humans com perquè hi hagi, si més no de moment, cap tipus d’aplicació d’aquests descobriments en la genètica humana.
