A Tunísia, concretament als seus grans llacs secs, amb temperatures extremes, les formigues del desert construeixen nius molt alts per orientar-se i poder tornar a casa quan surten a buscar menjar, en expedicions que poden durar dies. Aquest comportament sorprenent ha estat documentat per primera vegada en un article publicat a ‘Current Biology’, donant-nos encara un altre exemple de la varietat d’estratègies que fan servir els organismes del nostre planeta per sobreviure.
Quan cerquen aliment, les formigues poden allunyar-se fins més d’un quilòmetre del seu niu i, no obstant això, poden tornar-hi. Això, a més de la construcció de nius amb entrades molt elevades en sí mateixa, mostra com d’aguda és la seva visió i, també, com aquests insectes analitzen el seu entorn i prenen decisions en conseqüència.
Un sistema de geolocalització que no sempre funciona
De fet, les formigues del desert, de la família Cataglyphis, normalment es guien fent servir un mètode conegut com a integració de camins, que fa servir la posició del Sol i el recompte de passes fetes per localitzar la seva posició en qualsevol moment i en relació al seu niu. En distàncies tan grans, però, aquest sistema perd efectivitat, i ni la vista ni l’olfacte poden ajudar-les gaire en un entorn pla i sec que, com a desert que és, sembla exactament igual en totes direccions.
Una primera prova
Després d’observar com les formigues del desert de Tunísia podien veure la muntanyeta que forma el niu a molts metres de distància, un equip d’investigadors va elaborar una hipòtesi: que les fan servir com a referències per navegar en l’espai. Per comprovar-ho, van capturar formigues que viuen al mig dels llacs secs però també de l’exterior, ja que, si les primeres fan nius de fins a 40 centímetres d’alçada, les segons en fan de molt més baixos i que amb prou feines es poden detectar.
Els científics van eliminar les muntanyes i van deixar els insectes capturats lluny dels nius per veure com tornaven. Les formigues de l’interior dels llacs secs van tenir molts més problemes per trobar casa seva mentre que les de l’exterior, que fan servir les seves vores com a guia, van trigar molt menys a aconseguir-ho.
Un comportament intencionat
Després d’això, l’únic dubte que quedava era comprovar si les formigues feien els nius més alts expressament quan no tenien cap punt de referència als voltants. Així doncs, l’expeirment següent va consistir a eliminar les muntanyetes de 16 nius i col·locar cilindres negres de 50 centímetres d’alçada a prop de vuit d’ells, deixant els altres vuit sense cap element visual distintiu.
Al cap de tres dies, set dels vuit nius que no tenien cilindres a prop tornaven a tenir muntanyetes de terra al damunt mentre que, dels vuit que sí que tenien punts de referència visuals, només se n’havien reconstruït dos. Així doncs, sembla força clar que les formigues modifiquen el seu entorn per millorar la seva orientació espacial, encara que no es coneguin els mecanismes concrets com es pren aquesta decisió.
Un altre element interessant, però, és que els nius normalment els construeixen formigues joves, que encara no han sortit a buscar aliment. Així doncs, sembla que hi ha d’haver algun tipus de comunicació entre elles i les seves companyes més experimentades, les que sí que cerquen menjar, per tal de guiar la manera com s’alcen els nius segons les característiques de l’entorn.
