Els óssos i altres mamífers que hibernen tenen un secret perquè, malgrat passar tant de temps immòbils, no se’ls formin coàguls que posin en perill la seva vida. Segons explica un equip d’investigadors en un estudi publicat a la revista ‘Science’, quan aquests animals dormen durant mesos se’ls redueixen els nivells d’una proteïna clau per a la coagulació, fent que evitin aquest risc.
Al cap i a la fi, pensant en els humans, un vol massa llarg en un seient estret i sense moure’s és suficient perquè hi hagi perill que es formin coàguls. Els óssos i altres animals, en canvi, quan dormen tenen menys concentració de la proteïna HSP47 a les plaquetes, cosa que dificulta que s’enganxin entre elles i formin coàguls. Una adaptació necessària per a la seva supervivència d’ençà que van començar a hibernar però que, en realitat, no devia aparèixer per això, ja que no és exclusiva dels animals que dormen a l’hivern.
Una proteïna que ajuda les plaquetes a enganxar-se
La proteïna HSP47 no només és present a les plaquetes sinó també als ossos i el cartílag. Normalment és beneficiosa perquè ajuda a les plaquetes a unir-se entre elles, per exemple quan responen a una ferida. Si es formen coàguls al torrent sanguini, en canvi, poden ser molt perillosos, i la immobilitat normalment facilita que les plaquetes es vagin acumulant. Gràcies a aquest descobriment, els investigadors tenen una explicació de què passa exactament i, a partir d’ara, podran intentar reproduir això amb fàrmacs en humans, per tal, per exemple, de prevenir problemes tan perillosos com la trombosi venosa profunda.
Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors van analitzar la sang de 13 óssos en mostres obtingudes a l’hivern i a l’estiu, observant que les plaquetes de la sang extreta durant la hibernació tenien molta menys tendència a formar coàguls que les de la sang extreta a l’estiu. Així és com es va accabar descobrint que, en els óssos que hibernen, els nivells de HSP47 a les plaquetes són 50 vegades menors que en els animals actius.
Un mecanisme que també és present en els humans
Per provar que aquesta proteïna era realment la que marcava la diferència, es van fer experiments amb ratolins al laboratori que ho van confirmar. No només això, sinó que les anàlisis de la sang de truges que feia poc que havien donat a llum -i per tant s’havien d’estar quietes uns 28 dies– també mostraven nivells més baixos d’HSP47.
De fet, aquesta reducció fins i tot s’ha trobat en persones que estan immobilitzades permanentment a causa de lesions a la medul·la espinal i, com s’ha comprovat en un estudi paral·lel, també pot passar en persones sanes que passin molt de temps descansant al llit. Al cap de 27 dies d’immobilitat, els nivells d’HSP47 comencen a baixar.
Comprendre tot això pot ser molt útil, ja que conèixer com regulem aquesta proteïna els humans pot ajudar a trobar l’equilibri adequat en els medicaments del futur, de manera que evitin la formació de coàguls sense que, en cas de lesió, les persones que en prenen perdin massa sang abans no s’aturi l’hemorràgia.
