Tot i que el cas més conegut de canibalisme sexual és el del pregadéu o mantis religiosa, no és un cas excepcional, ni molt menys. Aquest tipus de comportament també és comú en altres insectes, aranyes i fins i tot alguns crustacis i gastròpodes. Al que no ho és tant, és que els mascles d’una espècie desenvolupin una adaptació evolutiva per aconseguir fugir-ne i evitar ser devorats per les femelles després de la còpula.
Aquesta habilitat resulta curiosa perquè, tot i que va clarament dirigida a evitar la mort, ho és per evitar-la a mans de la parella sexual, no pas d’un depredador més habitual. A més, aquestes aranyes fan servir un moviment extremadament ràpid per catapultar-se lluny de la femella i del perill, en la primera vegada que s’observa aquest tipus de comportament.
Un mortal enrere espectacular
En un article publicat a la revista ‘Current Biology’, un equip d’investigadors explica com ha fet servir càmeres d’alta resolució per observar amb detall aquest comportament, característic dels mascles de l’espècie Philoponella prominens. Quan es produeix un encontre sexual amb una femella, que els devorarà un cop hagin fet el servei, tenen la capacitat de plegar les potes davanteres contra ella i, com si fos una molla, sortir disparats cap enrere.
Quan ho fan, giren sobre ells mateixos a gran velocitat, tanta que ha fet falta aquesta càmera especial per veure que arriben a fer fins a 175 voltes per segon durant el vol que els allunya de la mort. Una adaptació increïble que, a més, ha estat observada en un dels tipus d’aranya menys corrents que hi ha. I és que, a més, les Philoponella prominens no són animals solitaris sinó que viuen en grans teranyines connectades que són la llar de centenars d’exemplars.
Fugir després del sexe, única esperança de salvació
Justament, aquest altre tret particular ha permès observar fàcilment com de corrent és aquesta fugida després del sexe. De 155 còpules efectives, en 152 ocasions el mascle va catapultar-se per salvar la vida. En els altres tres casos no ho van fer i, com era d’esperar, van ser assassinats i devorats per les femelles.
Durant els experiments, els científics van provar què passava si s’impedia que els mascles es catapultessin. Ens els 30 casos en què ho van fer, les femelles se’ls van menjar. Catapultar-se, doncs, és essencial per a la supervivència dels mascles que, fins i tot, arriben a tornar amb les femelles i s’hi tornen a aparellar, tornant a fugir quan acaben. Aquest comportament, de fet, es pot repetir diverses vegades seguides.
Aquestes aranyes, però, no són l’única espècie en la qual els mascles han hagut de trobar una manera de sobreviure al sexe. En altres casos han desenvolupat estratègies diferents, com ara sacrificar les potes davanteres per mantenir la femella ocupada mentre fugen, colpejar-la al cap per deixar-la inconscient, immobilitzar-les amb la seda o oferir-los alguna cosa per menjar per tenir-la distreta alimentant-se d’algú que no siguin ells mateixos.
Un cas que podria ser excepcional
En el cas de les Philoponella prominens, però, que van desenvolupar aquests grans salts, els científics pensen que és possible, o si més no una de les teories que contemplen, que l’adaptació anés al revés, és a dir, que les femelles desenvolupessin el canibalisme sexual com a manera de fer que els mascles saltessin i, així, poder avaluar el seu estat de forma físic i la qualitat dels seus gens.
