Pel bon funcionament del nostre cos és important que hi hagi intercanvi d’informació amb l’exterior i també entre els teixits que el formen. A escala macroscòpica, per exemple la vista i l’oïda ens ajuden a evitar possibles perills. A escala microscòpica aquesta comunicació també existeix però, curiosament, hi ha molècules, com la capsaïcina i el mentol, que aconsegueixen distorsionar aquesta comunicació i ens fan tenir sensacions que no són reals.
De vegades una cèl·lula allibera una substància que, quan arriba a la cèl·lula veïna, causa una reacció o una resposta. Un exemple important d’aquest fenomen és la neurotransmissió o transmissió sinàptica, és a dir, la comunicació entre neurones. Una neurona pot acumular ions de calci al seu interior mitjançant uns petits sacs anomenats vesícules que, en arribar a la paret cel·lular, poden trencar-se i alliberar aquests ions al medi. Un cop alliberats, una altra neurona en pot detectar la presencia mitjançant els seus receptors bioquímics, unes proteïnes que travessen la membrana cel·lular. A la part exterior s’hi pot unir una molècula o un ió -en el cas dels receptors neuronals, de calci- i, quan això passa, hi ha un canvi en l’estructura del receptor que provoca l’inici d’un procés de resposta al seu interior.
Hi ha un tipus de receptors que s’encarreguen de transferir molècules petites o ions d’una banda a l’altra de la cèl·lula. Per fer-ho, aquests receptors, que poden estar formats per una o més proteïnes, creen un forat permanent a la membrana cel·lular. Aquest forat, però, és selectiu, només deixa passar un determinat tipus de molècula o ió. La decisió d’obrir o no el forat depèn de la unió d’una molècula a la part exterior del receptor o de la detecció d’un determinat estímul. Per exemple, el fred fa que el receptor TRPM8 deixi entrar ions de sodi i calci a la cèl·lula, causant-nos sensació de frescor.
Aquí és on entra en joc el mentol, un compost orgànic que té la capacitat d’unir-se al TRPM8 i provocar una reacció que ens fa sentir frescor. Per això, quan mengem algun aliment amb menta o ens rentem les dents amb dentífric, experimentem aquesta sensació de fred a la boca. El mentol, però, no és l’única molècula que té aquesta capacitat: la icilina tot i que té una estructura química molt diferent, produeix una extrema sensació de fred tant en humans com en animals gairebé 200 vegades més potent que el mentol. Fa poc s’ha descobert exactament com el mentol i la icilina afecten el TRPM8.
De manera semblant, el receptor TRPV1 pot ser estimulat per la calor, la presència de protons (substàncies àcides) i pre l’abrasió física. Un cop estimulat, deixa passar cations a través de la membrana i ens fa sentir escalfor. En aquest cas, la capsaïcina, la molècula que ens dóna sensació de coentor o picant quan mengem espècies o pebrots, també activa el receptor TRPV1.
Tot i que la capsaïcina no provoca una cremada química ni, de fet, cap dany directe als teixits, es creu que la inflamació que pateixen algunes persones a causa de l’exposició a la capsaïcina és resultat de la reacció secundària del cos a l’excitació nerviosa. És interessant intentar esbrinar per què existeixen les molècules com el mentol i la capsaïcina.
Es creu que els vegetals com ara la menta i les pebroteres les van evolucionar per evitar que els animals les consumissin, provocant-los una reacció sensorial desagradable si ho feien. Resulta, però, que sembla que als humans ens agrada patir una mica amb aquestes sensacions i que, per tant, la tècnica evolutiva d’aquestes plantes no els va acabar de funcionar bé del tot.
Toni Escales Bordoy (Santanyí, 1991) és llicenciat en Enginyeria Química per la Universitat de Barcelona i màster i doctor en Enginyeria Química i Biològica per la Universitat de Colorado-Boulder (Estats Units), especialitzat en salut, microbiologia i dispositius genètics sofisticats.
