Gisela Torrents és tècnica en justícia climàtica a l’Observatori DESCA, el centre de Defensa dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals. Des de la COP22 a Marràqueix l’any 2016, ha viscut de prop les negociacions per implementar l’Acord de París del 2015.
Quins seran els temes calents en les negociacions polítiques d’aquesta COP28?
D’una banda el Fons de Pèrdues i Danys, aprovat a la COP27 després de molts anys de lluita dels països del Sud Global, però de què no s’ha definit com, quan, qui ni on. També el mercat d’emissions, que és l’Article 6 de l’Acord de París però no s’ha arribat a tancar mai. Encara estem discutint com hauria de ser aquest mercat d’emissions i hi ha molts punts de poca confluència. Destaca també el tema del balanç global: a l’Acord de París es va acordar que el 2020 cada país entregaria un informe de les Contribucions Determinades a nivell Nacional (NDC, per les seves sigles en anglès) i a partir del 2023 es faria un balanç global cada cinc anys. I relacionat amb les NDCs hi ha el tema de la mitigació dels gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), que considero que és el gran tema de les COP, i bàsicament és el que necessitem per mantenir-nos a l’escenari dels 1,5 ºC d’augment de la temperatura.
En quin estat es troba, la mitigació dels gasos amb efecte d’hivernacle?
Aquí tenim un problema des de fa molt de temps i no se n’està trobant la solució. Per arribar a l’objectiu marcat per l’Acord de París tenim un pressupost de carboni, les emissions de GEH que podem emetre abans de superar l’augment d’1.5ºC. Encara no hem arribat al límit però hi estem molt a prop. Segons els darrers informes de l’IPCC, al 2020 ens quedaven unes 500 gigatones de CO2. Si s’emeten, tenim un 50% de probabilitats de mantenir-nos dins de l’escenari dels 1.5 ºC.
“Tenim un problema des de fa molt de temps i no se n’està trobant la solució”
Què s’ha fet per limitar l’emissió d’aquests gasos?
Les Nacions Unides no reparteixen aquestes 500 gigatones de gasos a emetre entre els països al llarg del temps, sinó que segueixen l’estratègia contrària. A cadascun dels països signants de l’Acord se’ls demana quant volen reduir les seves emissions. Cada cinc anys, els països han d’entregar el document de la seva NDC, on diuen en quin percentatge les reduiran. Europa, per exemple, ho fa en conjunt, i s’ha proposat reduir-les en un 57%. Llavors se sumen el total de reducció d’emissions de tots els països i es mira si la suma total de reduccions ens pot mantenir en l’escenari d’augment dels 1,5 ºC.
Com deies, a l’Acord de París es va acordar entregar aquestes NDC el 2020. Quin va ser el resultat d’aquest primer exercici?
Es van presentar i, després de sumar les reduccions de tots els països, el Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres, va dir que no seguíem ni de broma el camí dels 1,5ºC sinó que estavem en el camí d’un augment força superior a finals de segle. Llavors va demanar als països que per l’any següent repetissin les NDC augmentant l’ambició, però a la COP27 només una trentena dels 145 signants havien incrementat l’ambició i entre ells no hi havia els grans emissors; hi faltava el Canadà, Europa, els Estats Units, la Xina, Rússia… Aquest és el problema bàsic del Conveni Marc de les Nacions Unides: el fet que tot sigui absolutament voluntari porta a una gran falta d’ambició política.
La COP28 destaca per la presidència de Sultan Al-Jaber, ministre d’Indústria dels Emirats Àrabs Units i executiu en cap de l’empresa nacional de petroli d’Abu Dhabi.
És un tema espinós. Les COP es fan cada any en un país d’una regió diferent i les Nacions Unides no poden vetar la presidència a un país per tenir un conflicte d’interès, és només un espai de reunió multilateral. Tot i que els Emirats Àrabs estan dient que seran molt ambiciosos amb la COP, és normal que les entitats internacionals, observadores, ONGs i grups de recerca arreu del món tinguin dubtes respecte la presidència. Perquè aquesta figura no només té un rol oficial i simbòlic; són les persones que controlen com funciona el procés i tenen poder per fer anar les negociacions cap una banda o cap a una altra.
En què podria afectar, per exemple, la presidència dels Emirats Àrabs Units?
Hi ha un apartat de les decisions finals, els textos que firmen tots els estats participants quan s’acaba la COP, que portem anys discutint. És l’única frase que menciona l’ús dels combustibles fòssils, que diu que s’intentaran reduir, però fins ara només fa referència al carbó. Es porta anys lluitant perquè també hi siguin el gas i el petroli, però la presidència de l’any passat i de l’anterior no van ampliar aquesta part del text. A la COP28, tenint els Emirats Àrabs a la presidència, preveig que costarà molt canviar-ho.
A l’Observatori DESCA treballeu per fer arribar les negociacions de la COP a la població. Creus que la gent entén com funcionen?
No. Hi ha dues grans barreres que dificulten que la gent pugi a bord de les negociacions. Una, és que el llenguatge no s’entén. Encara que siguis ambientòleg o ambientòloga, tècnic en clima… és molt difícil d’entendre. Hi ha moltíssims acrònims, hi ha molts documents i moltes meses a la vegada. La segona barrera és que la gent no té confiança en les COP perquè no té confiança en els governs. És un problema democràtic que tenim a molts països.
“És veritat que fa falta molta més ambició però la COP és l’únic espai de multilateralisme que tenim”
Molts grups ecologistes es posicionen en contra de les COP.
És una discussió interna que tenim i no acabem de posar-nos d’acord. Hi ha qui creu que les COP no serveixen per a res, que en portem 27 i no s’ha solucionat res. I hi ha altres persones, entre les que m’incloc, que pensem que és veritat que fa falta molta més ambició però que la COP és l’únic espai de multilateralisme que tenim. Anem a contrarellotge, no podem crear un altre espai nou, agafar un altre conveni marc i que tots els països el signin, no tenim temps, la crisi climàtica no ens dona aquest marge. És evident que el Conveni Marc necessita una reforma, però crec que necessitem entendre que tot el que ha passat a les COP es decideix per consens, que els processos són molt lents, que són unes negociacions molt denses, i que sí que s’estan fent avenços, tot i que moltes vegades no es veuen.
“El Conveni Marc de les Nacions Unides necessita una reforma”
Què posaries en valor d’aquestes negociacions, per rebatre que les COP no serveixen per a res?
Crec que l’Acord de París és un punt realment positiu, des del 1992 fins al 2015 s’havien fet diversos intents, com el Protocol de Kyoto, que no van ser suficients. Ara bé, la implementació a partir del 2015 necessita accelerar. Però més que grans èxits, recalcaria la necessitat de mantenir un espai de discussió i diàleg Nord-Sud Global. Crec que si deixéssim les COP, el Sud Global quedaria menjat pel Nord. Encara que sigui deficient, la COP és un espai necessari. També necessitem molta gent que segueixi fent carrer, accions disruptives, comunicació; i gent que estigui a les COP, sàpiga el que està passant i quina paraula s’ha de posar a quin paràgraf de la decisió final per avançar. Es necessita gent a tot arreu, no llençaria cap de les potes de l’acció que tenim ara mateix en canvi climàtic.
