Els grans mestres de la pintura com Leonardo da Vinci, Sandro Botticcelli o Rembrandt feien servir proteïnes com ara la del rovell d’ou per a la pintura que empraven en les seves obres. Segons un nou estudi publicat a ‘Nature Communications’, aquest és un dels secrets dels seus quadres a l’oli, en un descobriment que aporta una nova perspectiva a la comprensió de com treballaven els grans pintors europeus dels segles XVI, XVII i XVIII.
Beneficis molt més enllà de l’estètica
Tot i que s’havien trobat rastres residuals de proteïna a les anàlisis de molts quadres de l’època, fins ara els investigadors pensaven que hi havien arribat per una transferència accidental. Fins ara, a més, no hi havia ni gaires fonts escrites ni treballs científics que permetessin estudiar aquest assumpte. Aquest darrer treball, però, demostra que amb una mica de rovell d’ou les propietats de la pintura a l’oli canvien enormement i amb efectes que van molt més enllà del resultat purament artístic.
Els inconvenients de la pintura a l’oli
La pintura a l’oli fa servir oli de càrtam o de lli per aconseguir colors intensos i amb transicions suaus i, a més, es pot fer servir durant més temps perquè triga a assecar-se. No obstant això, també s’enfosqueix més ràpidament i és molt més susceptible als danys que hi pot causar la llum, en comparació amb altres sistemes. Així doncs, és possible que, en un procés artesanal i experimental com el d’elaborar pintures en aquella època, hi acabessin afegint rovell d’ou. Segons sembla, de fet, aquest additiu va aparèixer al segle VII a l’Àsia Central i, amb el pas dels anys, es va escampar pel nord d’Europa i va arribar a Itàlia durant el Renaixement.
Recreant la pintura renaixentista
En aquesta investigació, s’ha recreat el procés d’elaboració de la pintura amb rovell d’ou, aigua destil·lada, oli de lli i pigment, veient com afegir aquest primer ingredient produeix canvis molt importants en les seves propietats. D’entrada, els antioxidants del rovell fan que la pintura trigui més a oxidar-se. A més, però, el seu comportament i la seva viscositat també varien, fent-la més fàcil d’aplicar. De fet, fins i tot permetia fer més pintura amb menys pigment, una cosa molt valuosa en un moment en què alguns d’ells eren extraordinàriament cars. Així doncs, les raons per fer servir el rovell eren moltes, i resulta difícil pensar que els rastres de proteïna trobats a alguns quadres clàssics sigui accidental.
