Un equip internacional d’investigadors ha anunciat el descobriment d’unes restes fòssils espectaculars: les d’un dinosaure i un mamífer lluitant a mort fa 125 milions d’anys. Presentades en un article a ‘Scientific Reports’, aquestes troballes són especialment importants i excepcionals perquè mostren els animals en ple combat i també perquè, curiosament, sembla que va ser el mamífer qui va atacar el rèptil, que era tres cops més gros.
Un atac congelat per sempre
Els fòssils han estat trobats al nord-est de la Xina i es creu que són del període Cretaci, el darrer abans de l’extinció massiva que va fer desaparèixer, entre molts altres, tots els dinosaures excepte els ocells. L’escena que mostren, congelada per sempre per la fossilització, és la d’un animal relativament semblant a un toixó i de la mida d’un gat domèstic, anomenat ‘Remenomamus robustus’, atacant un dinosaure herbívor conegut com a psittacosaure.
El mamífer menjant-se el dinosaure
Aquest moment de violència és un exemple clar que, a diferència del que s’acostuma a pensar, els mamífers primitius no vivien sempre a l’ombra dels dinosaures. Per bé que el ‘Remenomamus’ era un dels mamífers més grossos que existia, i que fins i tot els dinosaures més petits acostumaven a ser de mida superior, sembla que a vegades no era el dinosaure gros qui es menjava el mamífer petit sinó que, en les circumstàncies adequades, podria haver passat al revés.
La nova troballa, de fet, no és la primera prova que els mamífers podien alimentar-se de dinosaures ja que l’any 2005 es van trobar, precisament, les restes d’un psittacosaure a l’estómac fossilitzat d’un ‘R. robustus’, cosa que vol dir que atacs com aquest darrer, que va quedar conservat per sempre, devien ser més habituals del que pensem. El que fa especials aquests fòssils, però, és que han capturat perfectament la lluita entre els dos animals.
Una troballa excepcional
Aquest tipus de fòssils, on es veuen les interaccions entre éssers extingits, especialment si es tracta d’escenes de caça, és extremadament rar, i una gran ajuda per als paleontòlegs a l’hora d’explicar el comportament de criatures que ja no existeixen. Pel que sembla, el psittacosaure era un herbívor comú a la zona en aquella època, i tant la presa com el depredador eren exemplars gairebé madurs en el moment de l’atac.
Mentre es barallaven, una colada de fang provinent d’una erupció volcànica va matar-los i els va conservar en la posició en què estaven, com si fossin dues víctimes del jaciment romà de Pompeia. En aquell instant, l”R. robustus’ s’estava agafant a la mandíbula del psittacosaure amb una de les urpes del davant, mentre que una de les potes del darrere s’aferrava a les potes del dinosaure i les dents eren clavades a les seves costelles.
Qui hauria guanyat?
Si els experts estan convençuts que el mamífer era un depredador, i no pas un carronyaire, és per la falta de marques de mossegades als ossos, un indicador clar que la presa ja era morta; i perquè la posició és massa complexa per tractar-se d’un mamífer alimentant-se de les restes d’un altre animal. El que no sabrem mai, però, és qui hauria guanyat aquest duel. No obstant això, i basant-nos en les troballes esmentades anteriorment i també en exemples actuals, sembla que el mamífer tenia possibilitats.
