L’anàlisi dels ullals d’un mastodont mascle que va morir en una lluita per l’aparellament fa més de 13.200 anys ha permès conèixer les seves migracions. L’animal, descobert el 1998 en una granja del nord-est de l’estat nord-americà d’Indiana, ha estat analitzat des de fa anys, i els darrers descobriments sobre la seva vida han estat publicats en un article a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’.
Una bèstia excepcional
Les restes fòssils d’aquest animal, conegut com “el mastodont de Buesching” pel cognom del matrimoni que el va trobar, estant extraordinàriament ben conservades. Això permet saber de seguida que media uns 2,7 metres d’alçada i uns 7,6 metres de llargada i, a partir d’aquí, inferir que el seu pes devia rondar les 8 tones. El més destacable, però, és el seu crani: una marca indica que la seva mort va ser causada per l’ullal d’un altre mastodont, que li va perforar el cap.
En aquest darrer estudi, a més, encara s’ha pogut conèixer una dada extra, i és que, en el moment de morir, aquest mascle era a més de 150 quilòmetres de distància del seu lloc d’origen, en una descobriment inèdit i que permet documentar, per primera vegada, la migració anual d’un individu que pertanyia a una espècie extingida.
Noves tècniques d’anàlisi
Així, segons sembla, la zona que actualment és el nord-est d’Indiana era una zona d’aparellament de mastodonts durant l’estiu, on aquest exemplar va migrar, si més no, durant els seus darrers tres anys de vida, abans de morir, aproximadament, als 34. Tot plegat s’ha pogut esbrinar gràcies a noves tècniques i eines d’anàlisi geoquímica molt potents, extraient una petita secció d’un dels ullals i, estudiant-lo com si fossin els anells d’un arbre, buscant pistes sobre la seva relació amb el paisatge.
Amb les eines adients, la vida del mastodont va aparèixer davant dels investigadors: el seu creixement i desenvolupament, els seus canvis d’hàbitat… tot va quedar registrat en l’estructura i la composició química dels ullals. Així podem saber, per exemple, que de jove es va quedar a prop del seu lloc de naixement abans de separar-se i buscar el seu lloc, com fan ara els elefants, els únics parents que van sobreviure d’una família molt extensa.
Durant aquells temps, recorria uns 32 quilòmetres al mes, buscant llocs on reproduïr-se. Amb les darreres tècniques d’anàlisi, s’han pogut relacionar les composicions químiques dels anells dels ullals amb indrets geogràfics i canvis estacionals, i les dades es van introduir en un model de moviment que va estimar quan, des d’on i cap on va viatjar el mastodont al llarg de la seva vida, mostrant un patró d’anades i vingudes que corresponen, és clar, a les migracions.
Després d’aquest descobriment, els investigadors volen contrastar els resultats amb els que puguin obtenir d’altres exemplars de la mateixa espècie per poder inferir patrons i aprendre, així, molt més de la vida d’aquests animals.
