Un nou estudi ha descobert com l’espècie Sigillaria brardii, una planta fòssil abundant a la flora europea i nord-americana durant el carbonífer superior, fa 350 milions d’anys, va colonitzar hàbitats desconeguts a les lleres de la gran serralada europea anomenada Varisca, lluny del seu hàbitat natural.
El procés de dispersió d’aquesta planta típica de les torberes només s’havia documentat a conques sedimentàries litorals dels EUA i el nord d’Europa, però ara, a la revista ‘Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology’, un equip de la Universitat de Barcelona (UB) descriu aquest fenomen als pantans de la cadena Varisca, una serralada avui erosionada i que presenta afloraments geològics al Pirineu i a les serralades costaneres catalanes, ampliant el coneixement sobre els ecosistemes forestals d’aquella era.
La formació del carbó del Pirineu
Els investigadors han fet anàlisis sedimentològiques, tafonòmiques i paleoecològiques a la conca d’Ericastell, a l’Alta Ribagorça, una zona de gran interès científic per estudiar com es van formar les conques carboníferes catalanes, antics boscos que es van fossilitzar. En concret, els dipòsits d’hulla de finals del carbonífer pirinenc s’associen a l’acumulació de torba de plantes relacionades amb els actuals isòets, com la Sigillaria, que solia trobar-se a pantans i torberes de les valls de la serralada Varisca.
Els troncs d’aquesta planta, formats principalment d’un teixit força feble, es van acumular al fons d’aquells pantans anòxics i es van convertir fàcilment en torba. Després d’una llarga maduració geoquímica, sotmesa a temperatures i pressions altes, aquesta torba es va transformar en hulla, un tipus de carbó, que va ser explotat al pirineu entre finals del segle XIX i principis del segle XX per alimentar les fàbriques de vapor de Barcelona. Més endavant, entre 1950 i 1970, aquesta mateixa hulla va servir per abastir petites fàbriques de ciment del Pirineu.
El possible efecte d’un canvi climàtic
Els experts reuen que l’augment de plasticitat ecològica d’aquesta espècie s’associa a un canvi climàtic global, que va fer augmentar la temperatura l’aridesa. Aquestes condicions van fer que les torberes es reduissin i que augmentéssin l’erosió i el drenatge en zones de muntanya, cosa que podria explicar la nova distribució de l’espècie. Els investigadors, de fet, creuen que aquest procés va arribar al punt àlgid al permià inferior, fa entre 300 i 273 milions d’anys, quan tots els representants arborescents d’aquest grup es van extingir.
