Les plomes que tenien molts dinosauren eren força més semblants a les dels ocells del que s’havia pensat fins ara. En un article publicat a ‘Nature Ecology & Evolution’, un equip d’investigadors liderats per l’University College de Cork, a Irlanda, apunten que les similituds són molt més grans del que es creia, despertant noves preguntes sobre l’evolució d’aquest tret tan característic.
Una diferència en la composició molecular de les plomes
Com sabem, la majoria de dinosaures amb plomes no podien volar. A més, el 2019, les anàlisis d’unes plomes fossilitzades van indicar que contenien una forma diferent de la proteïna queratina, més flexible que la que a dia d’avui forma els becs i les plomes dels ocells. Això va fer pensar que, des d’aleshores i fins els ocells actuals, els darrers dinosaures vius, la queratina havia evolucionat.
Imitant les condicions de preservació
En aquest estudi, però, s’aporten indicis que les plomes dels dinosaures tenien una queratina com les de les plomes dels ocells i, a més, es revela informació molt important sobre com poden evolucionar els fòssils amb el pas del temps, alternant-ne l’estructura química. Els investigadors van posar plomes d’ocells moderns en condicions que imiten les que devien suportar les dels dinosaures durant la fossilització, observant que la queratina es desplegava i prenia una forma més flexible, com l’observada en els fòssils.
Això fa pensar que el que hem trobat al registre fòssil no són les proteïnes originals de les plomes sinó el resultat d’aquest procés i que, per tant, mentre els dinosaures eren vius tenien unes plomes molt més semblants a les dels ocells moderns que el que havien indicat les anàlisis fetes en aquestes restes.
Un nou camp per estudiar
A continuació, els científics van examinar una ploma d’ocell d’uns 50 milions d’anys i una ploma de dinosaure no-volador de 125 milions d’anys. El fet que la ploma d’ocell contengui alfa-queratines, com les dels dinoaures fossilitzats, i no beta-queratines, com les de les aus actuals, dóna un altre argument a la teoria de la transformació d’aquestes proteïnes durant la fossilització. En el cas de la ploma de dinosaure en canvi, tenia principalment beta-queratines, cosa que fa pensar que no devia estar exposada a prou calor com per produir aquests canvis.
Per bé que les condicions emprades en les proves podrien no imitar prou bé les de milers i milions d’anys enterrades, doncs, aquest estudi si més no fa pensar en què sabem i què ens pensem que sabem a partir de restes conservades durant períodes de temps llarguíssims en circumstàncies extremes.
