A mesura que han passat el segles d’ençà de la seva construcció, la ciutadella de l’Alhambra, a Granada (Andalusia), s’ha anat degradant malgrat els esforços –diversos en intensitat i encert segons l’època- que s’han fet d’ençà de la conquesta castellana de l’antic regne musulmà, a finals del segle XV. Així, les parets daurades han perdut la lluïssor, i fins i tot hi han aparegut algunes taques morades.
Si bé fins ara no se’n sabia l’origen, ara un article publicat a ‘Science Advances’ en treu l’entrellat: un procés químic de corrosió que fa que l’or canviï de color i que podria ser important a l’hora d’entendre com es degraden algunes obres artístiques i arquitectòniques i, fins i tot, com conservar-les millor.
Art centenari tapat amb guix
Quan van ser aixecats, els sostres de l’Alhambra semblaven les estalactites d’una cova però recobertes primer d’una capa de paper d’estany a què es va afegir un aliatge d’or i plata. Durant el segle XIX, aquesta decoració, que s’estava degradant, es va recobrir amb guix blanc. Uns cent anys després, el 1993, es van començar a observar taques morades al guix, però aleshores la Universitat de Granada, que va mirar d’investigar-ho, no disposava de la tecnologia per resoldre aquest misteri.
Uns processos que podrien ser molt habituals
Les darreres anàlisis mostren que el color morat són, de fet, nanoesferes d’or, d’uns 70 nanòmetres de diàmetre. En partícules tan petites, el color depèn de la seva mida, que modifica la seva interacció amb la llum, i resulta que 70 nanòmetres és la mida que fa que es vegin de color morat. Segons sembla, i pels elements i compostos trobats a les anàlisis, hi ha hagut diversos processos de corrosió involucrats en el procés.
És ben sabut que l’or és resistent a la corrosió, però l’aleació d’or i plata de l’Alhambra no ho és. Les escletxes deixen entrar humitat, incloent partícules d’aigua de mar, que creen contactes químics entre els metalls semblants als que es produeixen a les bateries. Això fa que es corroeixi l’estany travessant defectes de l’aliatge i cobrint l’or. Això fa que les diverses parts de l’or estiguin exposades a concentracions d’oxigen diferents, facilitant reaccions químiques que n’han dissolt una part, fent que es formin esferes que acaben dipositades al guix.
Aquest procés no és únic de l’Alhambra, sinó que passa en altres obres d’art i arquitectòniques d’arreu del món. L’Alhambra, coberta de guix blanc, ho ha fet més visible, però és molt probable que aquests processos hagin tingut lloc molt més del que ens imaginem.
