Tots els ocells que coneixem són dinosaures vivents. Quan els rèptils gegants es van extingir després de l’impacte d’un asteroide fa 66 milions d’anys, aquest grup va ser l’únic que va sobreviure, però no totes les aus ancestrals ho van fer. Quina és la raó que algunes perduressin, doncs? Això és el que mira d’explicar un equip d’investigadors que, en un article publicat a ‘Communications Biology’, afirma que ha trobat una possible resposta en unes plomes fossilitzades de fa 99 milions d’anys, i el secret podria ser a la manera com les muden.
Les plomes, un element clau
Les plomes són un element comú de les aus. Estan fetes d’una proteïna anomenada queratina, com les nostres ungles i cabells, però són estructures molt complexes que no es poden reparar de manera que, perquè continuïn fent el seu servei, les muden durant tota la seva vida. Els investigadors volien saber com va evolucionar aquest tret, com de diferent era entre els primers ocells primitius i si això va tenir algun efecte en la seva supervivència.
Un element important d’això és com neixen els pollets. A dia d’avui, n’hi ha que neixen sense plomes perquè els pares els puguin transmetre calor més fàcilment, mentre que d’altres ja les tenen de bon principi per assegurar que siguin autosuficients més ràpidament. En tots els casos a mesura que creixen, van mudant de plomes, un procés que requereix molta energia i que els deixa dèbils. És per això que els que neixen sense plomes ho fan més ràpidament, comptant amb l’ajuda dels pares, i els que neixen amb elles ho fan progressivament.
Dues grans maneres de mudar el plomatge… i una tercera desapareguda
Les plomes fossilitzades analitzades, precisament, són la primera prova de muda juvenil en ocells tan antics i revelen un procés molt diferent del de les aus d’ara, una combinació de característiques dels dos grans tipus d’aus en què totes les plomes creixen gairebé alhora. Aquest ocell, però, era d’una família coneguda per ser dels ocells que ja neixen amb plomes, de manera que la pressió a què devien estar sotmesos podria haver contribuït a la seva desaparició, especialment amb la caiguda de les temperatures quan la pols del meteorit va ocultar el sol a tot el món.
Les aus adultes d’avui muden de plomes un cop l’any en un procés seqüencial que dura diverses setmanes. Durant tot aquest temps poden volar, cosa que no passa amb els que muden totes les plomes de cop, que són molt menys habituals. La majoria del que ho fan, a més, són ocells aquàtics, que pràcticament no han de volar ni per trobar menjar ni per fugir dels depreadors.
La comparació de la manera com muden les plomes les aus modernes i com ho feien les que convivien amb la resta de dinosaures, i també amb aquells dinosaures que tenien plomes, mostren grans diferències que podrien haver dut molts d’ells a l’extinció. Els qui van trobar la manera menys ‘perillosa’ de fer-ho, en canvi, van sobreviure a l’extinció massiva de fa 66 milions d’anys, originant les aus que coneixem a dia d’avui.
