Sovint, quan parlem molta estona amb altres persones, especialment si tenen un accent distintiu, ens passa que ens hi comencem a mimetitzar una mica. Aquest fenomen s’anomena “convergència lingüística” i ens passa a tots sovint, fins i tot quan no ens n’adonem, tal com explica la investigadora postdoctoral de la Universitat de Pennsilvània, Lacey Wade, en un article publicat a ‘The Conversation’.
La convergència lingüística
Les persones, explica, tendim a “convergir al voltant del llenguatge que observem al nostre voltant”, ja sigui amb la tria de paraules, l’estructura de les frases o la pronunciació. Wade va estudiar el fenomen durant tres anys i ha publicat els seus resultats a la revista ‘Language’, arribant a la conclusió que, fins i tot sense sentir els sons, la tendència és a convergir cap a sons que “esperem sentir”.
La convergència són els canvis que fan les persones per fer la seva parla més semblant a la de les persones del voltant, una definició “intencionalment àmplia” que inclou tot tipus de modificacions, intencionades o no, subtils o evidents, o que tendeixen a un dialecte o només a alguns trets lingüístics. Els canvis de codi i d’estil també formen part d’aquesta definició si es dirigeixen cap a un interlocutor. Si es produeixen per distingir-se, en canvi, parlaríem de “divergència”.
Un experiment sobre expectatives
Per comprovar si les persones convergeixen cap a pronunciacions determinades segons les expectatives, encara que no les trobin, Wade va triar un tret distintiu anomenat “monoftongització” i que, en aquest cas, es concretava en un canvi en la vocal ‘i’ en anglès, com a la paraula “time” (“temps”), que en general es pronuncia aproximadament com ‘ai’ però que, al sud dels Estats Units, es converteix en una ‘o’.
La lingüista volia saber si, encara que no sabessin com pronuncia les “i” una persona concreta del sud, els seus interlocutors també adoptarien aquest tret dialectal basant-se en la seva idea de com creuen que parla. Això es va fer mitjançant un experiment on més de 100 persones van dir una sèrie de paraules amb “i” responent una bateria de preguntes. A la primera ronda, la persona que els les llegia tenia un accent neutre mentre que, a la segona, ho feia algú amb accent del sud. Així, es va poder comprovar si hi havia convergència en les respostes.
Els participants, tant els que eren del sud com els que no, van “sudificar” l’accent en el segon cas, fins i tot en les paraules amb “i”, encara que la persona que llegia les preguntes no va dir cap paraula que contingués aquest so. Així doncs, s’havien mimetitzat amb les seves expectatives de com parlava aquesta persona, més enllà del que havien pogut sentir.
Una finestra al comportament humà
Això, afirma Wade, té implicacions importants en la comprensió del comportament humà. Les persones, conclou “perceben els accents com a col·leccions coherents de trets lingüístics”. Així, els trets X i Y fan que esperin el tret Z perquè, en aquell dialecte, saben que van units. A més, però, això pot acabar determinant la seva parla a causa de la convergència, i afecta els seus interlocutors.
La convergència, és clar, sovint és subtil, ja que una convergència massa exagerada podria semblar una burla, com quan es parla més fort a una persona gran o més lentament a un parlant no-nadiu. En el cas de la convergència basada en expectatives, aquest “pas en fals”, diu Wade, és encara més possible, perquè no t’estàs acomodant a com parla l’interlocutor sinó a una versió estereotipada del seu accent.
Quan el canvi és subtil i es troba el punt exacte, però, la convergència pot tenir beneficis socials i millorar la comunicació. En aquest sentit, si les expectatives són correctes, una convergència subtil i ràpida podria ser més eficient i convertir-se en una eina molt útil. Tot plegat, però, passa de manera automàtica, i és per això, conclou, que la manera com parlem i ens adaptem a com parlen els altres ens pot ajudar o perjudicar sense que hi poguem fer gaire res.
