Anomenat ‘lonsdaleïta’, un diamant arribat de l’espai podria canviar completament el futur de la indústria mundial. Després d’anys de dubtes sobre l’existència d’aquestes pedres, més dures i resistents que els diamants normals, un equip d’investigadors revela, en un article a la revista ‘PNAS’, no només que n’ha trobat al nostre planeta sinó, també, que la manera com es formen podria ajudar-nos a crear materials nous amb una durabilitat extraordinària.
Un descobriment casual
Mentre categoritzava meteorits a la Universitat Monash, a Austràlia, el geòleg Andy Tomkins va trobar un diamant molt estrany en una roca caiguda al nord-oest d’Africa. Segons els investigadors, el seu origen és el mantell d’un planeta nan que existia fa uns 4.500 milions d’anys, aproximadament l’edat de la Terra. En rebre l’impacte enormement destructiu d’un asteroide, creuen els científics, es va alliberar la pressió i va començar el procés de formació d’aquests diamants tan particulars.
Una nova manera de formar diamants
Els investigadors van analitzar el meteorit amb les tècniques més avançades per conèixer en detall tots els seus components, que inclouen grafit, diamants i també lonsdaleïta. Pel que fa aquests darrers, es poden formar de diverses maneres: a través de pressions i temperatures altes durant molt de temps –com els diamants de la Terra–, per un xoc a una velocitat altíssima –com ara un meteorit– o per l’alliberament de vapors de grafit. Cada mètode de formació determina la mida del mineral, i sembla que aquest darrer és el que crea les mostres més grosses.
És justament això el que podríem aprofitar, sabent que hi ha un procés que podria mirar de replicar-se a escala industrial. Així es podrien fabricar components extremadament durs per a màquines. Tota una revolució al voltant d’un material que, fins fa quatre dies, ni tan sols s’estava segur que pogués existir. De fet, tot i que se n’havien identificat fragments minúsculs, d’entre 1 i 2 nanòmetres, el 1967, fins ara molts científics no creien que pogués arribar a tenir una mida relativament grossa.
Una gran oportunitat
Pel que fa a la diferència entre els diamants i la lonsaleïta, s’ha d’observar a escala atòmica. Tot i que tots dos estan fets de carboni, els primers tenen una estructura cúbica mentre que la segona té una estructura hexagonal molt estranya i que fa que pugui ser fins a un 58% més dura que els diamants normals. Així doncs, poder produir-ne d’una mida relativament grossa podria permetre substituir els diamants per un material molt més dur en aplicacions com ara les eines de tall.
