De la mateixa manera que passa a la Terra, en altres planetes també hi ha precipitacions i, com a casa nostra, també hi ha pluja, neu i fins i tot calamarsades. La formació de núvols i les precipitacions funcionen d’una manera molt semblant i, així, com més saben els investigadors de la composició química d’un planeta, més fàcil és que puguin saber quin tipus de precipitació hi ha, quin clima i, fins i tot, imaginar-se com havia estat en el passat i com ha evolucionat. En un article a la revista ‘Journal of Geophysical Research: Planets’, un equip d’experts ha arribat a la conclusió que és possible, fins i tot, saber quina forma tenen les gotes de pluja, a quina velocitat cauen i quan triguen a evaporar-se les gotes de pluja en altres indrets de l’Univers, ja que en alguns indrets, és clar, tornen a convertir-se en gas abans d’arribar a la superfície del planeta.
A la Terra, la pluja està formada per gotes d’aigua per bé que duen altres elements i compostos dissolts que, a vegades, poden ser fins i tot nocius. És el cas de la pluja àcida, causada per la contaminació i que és el resultat de la presència d’àcid nítric o d’àcid sulfúric a l’aigua. Les vertaderes pluges àcides, però, tenen lloc en un altre indret: a Venus, on, tot i que s’evapora abans de tocar a terra, un tram de l’atmosfera és format per gotes d’àcid sulfúric, tal com van descobrir les sondes soviètiques Vega quan van aterrar al planeta a mitjans dels anys vuitanta. A Mart, en canvi, on hi havia hagut rius d’aigua dolça durant molt de temps i és possible que hagués tingut una atmosfera i un clima relativament semblant al nostre, no hi plou, sinó que hi neva, però tampoc no és aigua sinó gel sec, és a dir, diòxid de carboni en estat sòlid.
Encara una mica més lluny, a Júpiter, on és ben conegut que hi ha grans tempestes com la que forma la Gran Taca Vermella, hi plou heli líquid i a la lluna més gran de Saturn, Tità, hi plou metà i hi ha calamarsades amb grans boles d’amoníac sòlid caient cap a la superfície. Continuant amb els compostos que contenen carboni, com el CO2 o el metà, és possible que el carboni en la seva forma més valuosa per a nosaltres, els diamants, protagonitzi una pluja constant a Neptú, amb petites joies caient sobre el fluid supercrític, a mig camí entre líquid i gas, que forma la seva superfície. Fora del Sistema Solar hi ha planetes, com WASP-76b, on plou ferro líquid perquè, durant el dia, el seu sol escalfa prou com per evaporar-lo –a la Terra això passaria a 2.862ºC– i, a la nit, torna a caure en forma líquida, un estat que, al nostre planeta, cal escalfar-lo fins superar els 1.500ºC.
I malgrat això, la mida de les gotes sempre es regeix pel mateix: la força gravitacional del planeta. Com més gravetat, més petites són les gotes, tot i que la temperatura, la pressió de l’aire, la humitat relativa i la distància a la superfície també hi juguen un paper. Coneixent aquestes dades, es pot saber com de grosses poden ser les gotes a altres indrets i, segons els càlculs fets en aquest estudi, es mouen entre la meitat i sis vegades la mida d’una gota de pluja a la Terra, que no pot superar en cap cas els 11,18mm abans de trencar-se en gotes més petites.
