Els “ànecs demoníacs”, coneguts també com a mihirungs, eren un dels ocells més grossos que han existit. De la mida d’un cavall i un pes que podia superar els 240kg, van viure a Austràlia fins fa aproximadament 40.000 anys, quan van desaparèixer. En un article publicat a ‘Anatomical Record’, un equip d’investigadors de la Universitat Flinders, a Austràlia mateix, expliquen la raó per la qual creuen que es van extingir… i és una de molt comuna.
L’ocell més gros que ha existit mai
Durant més de 20 milions d’anys, aquests ocells, parents dels ànecs, les guatlles i els galls i que eren herbívors, van viure en pau. Amb el temps, es van anar fent cada vegada més i més grossos, fins al punt que un exemplar, que feia tres metres d’alçada, es creu que va arribar a superar els 500kg, cosa que el convertiria, probablement, en l’ocell més gros que ha existit mai. Aquestes característiques són, justament, el que ha fet que els investigadors es fixessin més en la seva anatomia i la seva evolució en comptes d’en la seva biologia, i és allà on rau la raó de la seva extinció.
Un nou depredador
En aquest estudi, els investigadors van analitzar 20 potes fossilitzades de mihirung. Com que l’estructura microscòpica dels ossos es manté gairebé intacta, han pogut observar les marques de creixement, que donen informació sobre com de ràpid es van fer grans els animals quan eren vius. Segons sembla, un mihirung trigava uns 15 anys a arribar a la seva envergadura màxima, tot i que es creu que la maduresa sexual devia començar uns quants anys abans. En comparació, l’emú, el segon ocell més gros del món a dia d’avui després de l’estruç, arriba a la mida adulta en menys d’un any i es comença a reproduir poc després.
Aquesta diferència, sembla, és el que va marcar que els darrers sobrevisquessin fins ara i els primers desapareguessin quan es va produir un gran canvi a Austràlia: l’arribada dels humans. Amb un temps de creixement tan llarg, els mihirungs no devien poder resistir la pressió d’uns nous depredadors que van començar a caçar-los a ells i també a alimentar-se dels seus ous fins que no va quedar-ne cap.
De fet, aquesta circumstància és força comuna ja que, en situacions d’amenaça constant, els animals que creixen més ràpid i es reprodueixen més tenen més probabilitats de sobreviure, i també d’adaptar-se, que els que no.
