Angkor, a Cambodja, era la capital de l’Imperi Khmer. Construïda sobre un sistema molt complex de canals, cisternes d’aigua i preses i va arribar a ser la ciutat més gran del món, ocupant una extensió aproximada de 1.000 quilòmetres quadrats durant la seva època de màxima esplendor, quan Europa es trobava a la Baixa Edat Mitjana. Al segle XV, però, la seva població va caure en picat i, al cap de poc temps, va acabar sent abandonada.
Ara un grup d’acadèmics, investigadors i estudiants liderats per la Universitat de Sydney (Austràlia), han publicat un article a la revista ‘Science Advances’ on expliquen que la ciutat, durant l’Edat Mitjana, va patir un estrès climàtic que, combinat amb la sobrecàrrega del sistema de canals, va afectar-la molt greument. Això ha estat possible gràcies a un mapeig intensiu del sistema de distribució d’aigua de la ciutat que ha mostrat que era vulnerable a fenomens climàtics extrems com el que, sembla, va patir. Això podria donar algunes pistes en una època com l’actual, on aquests esdeveniments són cada cop més freqüents i estan causant problemes i riscos als entorns urbans.
Després de treballar durant anys a Angkor, aquest equip ha aconseguit detectar una vulnerabilitat sistèmica a les infraestructures de la ciutat, que ha donat una explicació molt plausible a la seva decadència i que dóna una lliçó molt important a les urbs actuals, que haurien de millorar la seva resiliència si volen reduir les possibilitats de trobar-se en situacions semblants ja que, com va passar allà, el risc de col·lapse de les xarxes urbanes creix a mesura que es van fent més grans i més complexes i hi ha més gent que en depèn.
En el cas de la ciutat cambodjana, les seves infraestructures es van anar desenvolupant a través dels segles i van acabar sent molt grans, molt interconnectades i dependents d’alguns elements molt antics o que s’anaven deteriorant. La variació del clima que va patir la ciutat a mitjans del segle XIV, d’una sequera prolongada a uns anys amb molta precipitació, va posar molta pressió en aquestes infraestructures i va fer que, lentament, la distribució de l’aigua s’anés tornant inestable i tingués poca fiabilitat.
Aquesta concatenació d’esdeveniments es podria repetir en algunes comunitats urbanes actuals que, ja a dia d’avui, amb els primers signes del canvi climàtic, estan veient com les seves infraestructures pateixen molt els efectes de les sequeres i les inundacions ja que, en el fons, les xarxes d’aleshores i les actuals comparteixen moltes característiques que les fan vulnerables als mateixos factors.
En aquest sentit, en un sistema complex, una sèrie de petites fallades a diversos punts o de canvis acumulats poden fer que la xarxa arribi a un punt en què col·lapsi i causi, com a circumstància més extrema, l’abandonament de la ciutat, com va passar a Angkor. Un exemple de crisi d’aquest tipus, per exemple, podria ser la sequera que va patir recentment Ciutat del Cap.
Aquesta descoberta, doncs, dóna encara més arguments als qui afirmen que els governs i les administracions locals han de multiplicar els seus esforços per augmentar la resiliència de les xarxes urbanes. Col·lapses i catàstrofes com la d’Angkor no només han passat diverses vegades en el passat sinó que, a més, es podrien repetir, i el seu exemple ens hauria d’ajudar a entendre com el clima i la distribució dels recursos afecta el bon funcionament de les nostres ciutats i les nostres societats. Si no es prenen mesures, hi podria haver conseqüències molt greus per a milions de persones.
