Arquers escites disparant els seus arcs. Segle IV a.C.
Arquers escites disparant els seus arcs. Segle IV a.C. | Museu del Louvre

!--akiadsense-->

Els escites, un poble de l’Antiguitat, ha adquirit un estatus gairebé llegendari entre els aficionats a la història. Guerrers muntats a cavall de les estepes d’Àsia Central, les cròniques xineses, medes, gregues i romanes en parlen, deixant un testimoni no només de la seva existència sinó de la seva importància fins i tot entre civilitzacions tan poderoses. És pels seus veïns, de fet, que en sabem la majoria de coses, com per exemple que van inventar les selles i van millorar moltíssim la tècnica de muntar a cavall o que eren dels millors arquers de la seva època. D’ells, per fonts directes o vestigis, en tenim molt poca informació. Ara, però, un estudi publicat a la revista ‘Science Advances’ i elaborat per genetistes, antropòlegs i arqueòlegs del Departament d’Arqueogenètica de l’Institut Max Planck per a la Ciència de la Història Humana a Jena (Alemanya) aporta moltíssima informació sobre qui eren, com vivien, com van arribar a tenir un paper tan important i com, finalment, van desaparèixer.

Com a poble de qui no ha quedat cap resta de llengua escrita –i no se sap del cert quina parlaven–, una de les maneres d’esbrinar-ne més coses ha estat l’estudi del seu ADN. Així, en aquest treball, es van analitzar i comparar mostres de 111 individus de jaciments escites i dels seus veïns, habitants de les estepes, arribant a la conclusió que hi ha canvis en el genoma que mostren clarament el declivi dels grups sedentaris de l’Edat de Bronze i l’aparició, a l’Edat del Ferro, de la seva cultura nòmada. Després de molt de temps d’una gran estabilitat, a principis del primer milenni abans de Crist, hi va haver influxos que van formar noves piscines genètiques molt més variades. Segons l’estudi, els dos moviments de població més importants van ser un del nord-est, provinent de les muntanyes Altai, a l’actual Mongòlia, que és on s’han trobat les tombes escites més antigues i que es relacionen amb pobles de l’actual Kazakhstan. Al mateix temps un altre grup, provinent dels Urals, a l’oest, es va desplaçar cap al mateix indret, expandint la seva cultura i els seus gens per l’estepa.

Túmul funerari a Eleke Sazy, a l'est de l'actual Kazakhstan
Túmul funerari a Eleke Sazy, a l’est de l’actual Kazakhstan | Zainola Samashev

!--akiadsense-->

Els moviments migratoris, que van donar forma a la cultura escita, també poden donar pistes sobre la seva caiguda. Dos mil anys més tard, cap a l’any 1.000 de l’era cristiana, els canvis genètics es tornen a produïr, coincidint amb la desaparició dels escites. Així, un influx de poblacions provinent de l’est, probablement de tribus nòmades de l’Extrem Orient i, altre cop, de l’actual Mongòlia. Els pobles xianbei i xiongnu –a qui alguns historiadors associen amb els huns que van assaltar Europa durant el segle V– van desplaçar-se cap a la seva zona d’influència, barrejant-se amb ells alhora que fent desaparèixer la seva cultura. Al mateix temps, algunes migracions d’origen a l’actual Iran, en un moment en què la cultura persa vivia un moment de gran creixement. Així, tot i que l’ADN no ho pot explicar tot, aquest estudi dóna moltes pistes sobre com devia començar i acabar aquesta cultura i, a més, mostra la gran barreja entre els pobles europeus i asiàtics de l’antiguitat i fins el segle X, aportant una baula més al coneixement de la història de les civilitzacions humanes.

Nou comentari