Un equip d’investigadors del telescopi HESS, a Namíbia, ha anunciat que ha observat el púlsar més potent que s’ha detectat mai. Segons expliquen en un article publicat a ‘Nature Astronomy’, les lectures que han obtingut són tan elevades que fan que els astrònoms es preguntin si hem entès bé com es produeixen les emissions d’aquests ‘fars’ del cosmos i si, fins ara, els havíem comprès bé.
Fins ara no se n’havia vist mai que emetés tanta energia
En aquest cas, el púlsar sembla que radia a 20 bilions (20.000.000.000.000) d’electronvolts, la xifra més alta que s’ha registrat mai i que duu al límit les possibilitats de les teories desenvolupades fins ara sobre aquests objectes. Els púlsars són les restes molt denses d’estrelles que van esclatar i que giren a gran velocitat alhora que emeten feixos de llum. Descoberts als anys 60, a mesura que roten el seu camp magnètic expulsa partícules carregades de la superfície des dels pols. Fins ara, però, no se n’havia vist cap que superés el bilió d’electronvolts.
Vint cops més potent que cap altre
En aquest treball, els científics analitzen 80 hores de dades del radiotelescopi de Namíbia. És així com identifiquen la presència de 78 partícules altament energètiques de llum i en rastregen l’origen fins a un púlsar situat a uns 1.000 anys-llum de nosaltres, a la constel·lació de Vela. Un que, si els càlculs són correctes, és 20 vegades més potent que cap altre que s’hagi trobat mai fins ara.
Algunes possibles explicacions
La troballa va fer dubtar els investigadors perquè era tan inesperada com difícil d’entendre. Per aconseguir unes energies tan altes, la llum detectada hauria d’haver estat accelerada per la col·lisió amb altres partícules ràpides i altament energètiques, com ara els electrons, però això només és una suposició i no es pot saber del cert.
Tot plegat fa pensar en la possibilitat que una idea que ha anat apareixent durant els darrers temps sigui certa: que al llarg dels milers de quilòmetres de la superfície d’un pulsar, les seves línies magnètiques puguin xocar i trencar-se, llençant partícules a velocitats enormes en el que es coneix com a reconnexió magnètica. Fins i tot en aquest cas, però, la radiació observada duria al límit la quantitat d’energia que aquest procés pot generar, de manera que el seu origen podria ser un altre que els astrònoms i astrofísics, ara, hauran de descobrir.
