Un nou tipus de propulsor de coets, amb possibilitats de dur persones fins a Mart i més enllà gràcies a les grans velocitats que podria aconseguir, ha estat proposat per una física del Laboratori de Física de Plasma de Princeton, del Departament d’Energia dels Estats Units. La idea i els principis d’aquest motor, que han estat publicats a la revista ‘Journal of Plasma Physics’, es basen en el mecanisme que produeix les erupcions solars, fent servir camps magnètics per fer que partícules de plasma –gas carregat elèctricament– surtin disparades per la part posterior del coet i, gràcies, a la llei de la conservació del moviment, l’empenyin endavant. Fins ara, els propulsors de plasma han fet servir camps elèctrics per aconseguir el mateix efecte, però els camps magnètics farien servir un procés conegut com a reconnexió magnètica, que s’ha observat a la superfície del sol, on les línies dels camps magnétics convergeixen, se separen de cop i després es tornen a unir, alliberant molta energia. Un procés que, a més, també ha estat observat als aparells d’estudi de la fusió nuclear coneguts com a tokamaks.
“He estat fent voltes a aquest concepte durant un temps”, explica la inventora d’aquest nou motor, la doctora Fatima Ebrahimi, en un article publicat a la web del mateix Laboratori de Física de Plasma de Princeton. “Vaig tenir la idea el 2017”, continua, “mentre era asseguda en un despatx i pensava en les semblances entre el tub d’escapament d’un cotxe i les partícules d’escapament d’alta velocitat” del projecte de fusió nuclear que tenien aleshores a les instal·lacions. “Durant el seu funcionament, el tokamak produeix bombolles magnètiques anomenades plasmoides que es mouen a uns 20 quilòmetres per segon”. La fusió nuclear, al cap i a la fi, també fa servir el plasma per generar quantitats inimaginables d’energia i fa any que s’estudia perquè, si es pogués replicar a la Terra, tindríem un subministrament d’electricitat virtualment il·limitat.
Si els propulsors de plasma actuals, que empren camp elèctrics, només poden produir baixes velocitats, les simulacions amb camps magnètics fetes al laboratori de Princeton i també al Centre de Computació Científica de la Recerca Energètica Nacional (Berkeley, Califòrnia) han demostrat que un propulsor així podria generar escapaments a velocitats de centenars de quilòmetres per segon, cosa que posaria el viatge a altres planetes a l’abast dels astronautes. Com explica Ibrahimi: “Els viatges a llarga distància triguen mesos o anys perquè l’impuls específic dels motors químics és molt baix i la nau triga força a agafar velocitat. Si fem propulsors basats en la reconnexió magnètica, podem completar missions a grans distàncies en un període més curt”. A més, un motor així pot fer servir àtoms més o menys pesants com a combustible, cosa que permet personalitzar la quantitat d’impuls que necessita cada missió. La propera passa, doncs, és construir un prototip i descobrir si aquesta idea revolucionària es pot fer realitat.
